Que Europa està
molt malalta sembla evident. Els successius tractaments que es recepten
desperten, de manera reiterativa, la il·lusió d’una curació miraculosa, però al
poc descobrim que la solució prescrita no fa més que empitjorar encara més la
salut del pacient. El frenesí dels metges a l’hora de despatxar receptes, la
seva ortodòxia i determinació fèrria a l’hora d’aplicar lavatives i dietes,
resulten del tot insuficients. Davant la certesa que s’està errant el
diagnòstic, front l’evidència que els fàrmacs comporten greus efectes
secundaris, la qüestió que es posa és què és el que fa que, una i altra vegada,
s’equivoquin els metges. Potser no estiguin prou preparats o no sàpiguen
organitzar-se bé. Potser s’hagin constituït en societat d’hereters i per tan la
seva actitud quan es tracta de sanar al pacient, sigui, com a mínim, un xic
dissoluta. Finalment, potser siguin ells els que estiguin malalts i convingui
dir-los allò de Medice, cura te ipsum (Médico, cura’t tu mateix).
A l’hora de diagnosticar als diagnosticadors qüestió, que, s’entendrà, és de naturalesa força filosòfica, el que correspon és rebuscar en els annals de la saviesa. Ens traslladem doncs a la Grècia del segle IV a. C. on trobem un primer indici revelador. En el declinar de la civilització hel·lènica, en l’escola dels escèptics, s’instaurà el culte a l’ataràxia. Aquesta és una disposició de l’ànim que, mitjançant el control de passions i desigs permet a l’ésser humà assolir la plena llibertat.. El preu que ha de pagar és el de la renúncia a les comoditats i satisfaccions materials, a la queixa gratuïta davant les inclemències del destí. A canvi, la dedicació plena a la raó com a únic horitzó, permet superar les pors als deus i a la mort i procura l’equilibri interior. Si bé és cert que aquest ideari, per se, no és patològic, si que podem suposar que un metge imbuït per l’ataràxia projecti en el pacient les seves elevades creences i, confós per la pròpia indolència, li acabi receptant una redemptora agonia.
De Grècia ens ve també l’origen etimològic d’una altra afecció que podria haver atacat de forma pandèmica a la classe política europea. Es tracta de l’atàxia que, en grec, ve a dir ‘sense ordre’. Els símptomes d’aquest trastorn clínic es caracteritzen per la manca de coordinació de les parts del cos. Pot ser genètic o producte de malalties com la ràbia o l’encefalopatia, però també d’un fort traumatisme al cap. El van patir celebritats polítiques com Abraham Lincoln, tot i que en el seu cas aquesta dolença no li impedí abolir l’esclavitud ni tampoc reconciliar un país devastat per una guerra de secessió que va arruïnar gran part dels Estats Units. Encara que la sobrietat i control psicomotrius dels nostres dignataris europeus està més enllà de qualsevol dubte, si podem dir que, en el seu conjunt, com a òrgan polític i també humà, el Consell Europeu mostra símptomes d’una greu manca de coordinació que reforça la sospita d’una atàxia col·lectiva.
Finalment ens trobem amb l’afàxia o afàsia. Es tracta de la pèrdua de la capacitat de produir o entendre el llenguatge i es pot deure a lesions en àrees cerebrals localitzades habitualment en l’hemisferi de l’esquerra. Els símptomes de l’afàsia tenen certs paral·lelismes amb els del trastorn d’Asperger, que comporta absència d’habilitats socials, dificultat a l’hora d’establir relacions social, una baixa coordinació i un nivell d’interès restringit, tot i que, pel que fa la intel·ligència, els pacients que sofreixen d’aquesta malaltia poden estar per sobre de la mitja. Aquest tipus de malalts tenen dificultats per entendre les subtileses, la ironia o l’humor i pateixen greus impediments quan es tracta de desenvolupar l’empatia. Si tenim en compte la teràpia de xoc que s’està imposant a la població de la perifèria europea, la manca de coordinació i l’exaltació malaltissa de la virtut per sobre de la precarietat i de la misèria, no sembla del tot improbable que els metges que tracten Europa mostrin un quadre clínic complex que combini ataràxia, atàxia i afàsia.
Quan contemplem la deshumanització que sembla haver contagiat el lideratge polític europeu, quan comprovem com, cada vegada més, la inclemència, l’obstinació i l’estretesa de mires condemnen a la població a la més gran desídia, no resulta tan remota la sospita de trobar-nos davant d’un brot d’insensibilitat degenerativa. La complacència amb la que es segueixen impartint receptes que tenen menys de medecina que d’ideologia, la impertorbable lletania estadística que desvirtua la realitat social per a legitimar una cirurgia inútil i nociva, ens desperten el dubte de si no estarem condemnats a la poc probable perícia d’una legió d’autòmats. L’amic Udo Bels explica que davant els excessos del capital intueix que fa uns pocs segles hi va haver un desembarcament alienígena. En aquest cas no seria del tot impossible que front el perill d’humanitzar-se, aquests extraterrestres haguessin optat per enviar una avançada de naturalesa robòtica.
A l’hora de diagnosticar als diagnosticadors qüestió, que, s’entendrà, és de naturalesa força filosòfica, el que correspon és rebuscar en els annals de la saviesa. Ens traslladem doncs a la Grècia del segle IV a. C. on trobem un primer indici revelador. En el declinar de la civilització hel·lènica, en l’escola dels escèptics, s’instaurà el culte a l’ataràxia. Aquesta és una disposició de l’ànim que, mitjançant el control de passions i desigs permet a l’ésser humà assolir la plena llibertat.. El preu que ha de pagar és el de la renúncia a les comoditats i satisfaccions materials, a la queixa gratuïta davant les inclemències del destí. A canvi, la dedicació plena a la raó com a únic horitzó, permet superar les pors als deus i a la mort i procura l’equilibri interior. Si bé és cert que aquest ideari, per se, no és patològic, si que podem suposar que un metge imbuït per l’ataràxia projecti en el pacient les seves elevades creences i, confós per la pròpia indolència, li acabi receptant una redemptora agonia.
De Grècia ens ve també l’origen etimològic d’una altra afecció que podria haver atacat de forma pandèmica a la classe política europea. Es tracta de l’atàxia que, en grec, ve a dir ‘sense ordre’. Els símptomes d’aquest trastorn clínic es caracteritzen per la manca de coordinació de les parts del cos. Pot ser genètic o producte de malalties com la ràbia o l’encefalopatia, però també d’un fort traumatisme al cap. El van patir celebritats polítiques com Abraham Lincoln, tot i que en el seu cas aquesta dolença no li impedí abolir l’esclavitud ni tampoc reconciliar un país devastat per una guerra de secessió que va arruïnar gran part dels Estats Units. Encara que la sobrietat i control psicomotrius dels nostres dignataris europeus està més enllà de qualsevol dubte, si podem dir que, en el seu conjunt, com a òrgan polític i també humà, el Consell Europeu mostra símptomes d’una greu manca de coordinació que reforça la sospita d’una atàxia col·lectiva.
Finalment ens trobem amb l’afàxia o afàsia. Es tracta de la pèrdua de la capacitat de produir o entendre el llenguatge i es pot deure a lesions en àrees cerebrals localitzades habitualment en l’hemisferi de l’esquerra. Els símptomes de l’afàsia tenen certs paral·lelismes amb els del trastorn d’Asperger, que comporta absència d’habilitats socials, dificultat a l’hora d’establir relacions social, una baixa coordinació i un nivell d’interès restringit, tot i que, pel que fa la intel·ligència, els pacients que sofreixen d’aquesta malaltia poden estar per sobre de la mitja. Aquest tipus de malalts tenen dificultats per entendre les subtileses, la ironia o l’humor i pateixen greus impediments quan es tracta de desenvolupar l’empatia. Si tenim en compte la teràpia de xoc que s’està imposant a la població de la perifèria europea, la manca de coordinació i l’exaltació malaltissa de la virtut per sobre de la precarietat i de la misèria, no sembla del tot improbable que els metges que tracten Europa mostrin un quadre clínic complex que combini ataràxia, atàxia i afàsia.
Quan contemplem la deshumanització que sembla haver contagiat el lideratge polític europeu, quan comprovem com, cada vegada més, la inclemència, l’obstinació i l’estretesa de mires condemnen a la població a la més gran desídia, no resulta tan remota la sospita de trobar-nos davant d’un brot d’insensibilitat degenerativa. La complacència amb la que es segueixen impartint receptes que tenen menys de medecina que d’ideologia, la impertorbable lletania estadística que desvirtua la realitat social per a legitimar una cirurgia inútil i nociva, ens desperten el dubte de si no estarem condemnats a la poc probable perícia d’una legió d’autòmats. L’amic Udo Bels explica que davant els excessos del capital intueix que fa uns pocs segles hi va haver un desembarcament alienígena. En aquest cas no seria del tot impossible que front el perill d’humanitzar-se, aquests extraterrestres haguessin optat per enviar una avançada de naturalesa robòtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada