Sisifo i la Dra. No

El 27 d’octubre de 1998 el partit socialdemòcrata alemany posava fi a 16 anys de govern del canceller Helmut Kohl. Pels que tenien l’esperança de que la victòria electoral a Alemanya podés revifar les brases de la socialdemocràcia europea l’alegria durà poc més de 4 mesos. L’enfrontament entre el president del SPD i ministre de finances, Oskar Lafontaine i el canceller Gerhard Schröder es feia evident al poc temps. Quan el primer va voler incidir en la política monetària del BCE i establir controls sobre els mercats financers regulant les transaccions a curt termini, va topar-se amb l’oposició frontal no tan sols del capital financer i de la patronal, sinó també del canceller alemany que declarà que no permetria una política feta ‘en contra’ de l’economia. La dimissió d’Oskar Lafontaine el 10 de març de 1998 consumava poc després el gir ideològic de la socialdemocràcia alemanya.

Al juny de 1999 Gerhard Schröder presentava amb Tony Blair un document programàtic en el que feia convergir el seu ‘nou centre’ amb la ‘tercera via’ del líder laborista anglès. Les propostes eren d’inspiració neoliberal i apel·laven a la cultura de l’esforç i de la responsabilitat front el ‘conformisme’ i la ‘mediocritat’ de la democràcia social, anunciant un nou horitzó de valors. La reducció de la despesa dels estats, l’eficiència i competitivitat en la funció pública, la ‘modernització’ del sistema de pensions i del sistema sanitari, la desregulació del mercat de capitals i la flexibilització del mercat laboral, entre d’altres, completaven el receptari de mesures polítiques que acompanyarien un nou estil marcat pel govern mediàtic i el creixent protagonisme de comissions i gremis d’experts en el desenvolupament i la definició de les polítiques, subvertint els mecanismes democràtics habituals.

13 anys després, sumits en una crisi sense precedents, comprovem com de decisiu va ser aquell moment per a Europa. Oskar Lafontaine, de visita en Barcelona, comparava recentment la lluita contra els mercats amb l’esforç titànic de Sísif en la seva lluita per portar la pedra a dalt del turó. La victòria de Nova Democràcia a Grècia, que sembla no haver satisfet a ningú, ha tornat a deixar-la al inici del pendent. La campanya electoral, a la que s’han involucrat fins a l’extenuació els portanoves, àcars i captius del món financer, ha demostrat que per a alguns la democràcia és quelcom poc avinent i que s’ha de controlar a qualsevol preu. Les amenaces vessades en el marc d’una virulenta ofensiva especulativa contra el deute sobirà de la perifèria europea ha reafirmat, després del resultat a Grècia, el poder dels mercats a l’hora de doblegar la voluntat de la ciutadania quan aquesta pretén defensar els seus interessos.

Però la lluita no ha terminat. La naturalesa de Sísif és la de tornar a fer força per fer rodolar la pedra. Ens hi va la democràcia, la única organització social que pot fer prevaler els interessos de la majoria. Per a aconseguir-ho és precís entendre que el volum del deute sobirà és incompatible amb el de la riquesa financera que s’ha acumulat en unes poques mans i que ja és hora de revertir el procés de descapitalització d’allò que ens pertany a tots. Evitar que es torni a produir un desajust com l’actual en el futur precisa també d’un debat sobre algunes vaques sagrades, com per exemple la propietat. El treball com a expressió de l’esforç, del talent i de la responsabilitat ha de tornar a jugar un paper central en l’economia i desplaçar del seu tro a la pura acumulació de capital que comporta especulació, injustícia, pèrdua de cohesió i de sobirania.

Davant l’optimisme de la voluntat, davant el Sísif al que apel·lava Lafontaine, s’aixeca actualment en Europa un colós inamovible. Obsessiva, rígida, insensible, Angela Merkels es manté enquistada en una posició numantina des de la que defensa els interessos del capital financer mentre proclama el valor de la coherència i de la redempció. Filla d’un pastor alemany, la canceller sembla haver confós democràcia i religió i s’ha convertit ja en la principal amenaça no tan sols per a Europa, sinó també per a la bona imatge que tan durament s’havia guanyat Alemanya des de la postguerra. Per fer-li front és indispensable recuperar el llideratge moral i el esperit sisifià de l’esquerra europea. Després de la intel·ligent victòria de Hollande, la socialdemocràcia alemanya te ara l’obligació d’actuar. La necessària majoria per a aprovar en el Bundestag el pacte fiscal li dona un bon marge de maniobra. És el moment de que els Steinbrück, Steinmeyer i Gabriel recordin la deriva política que va suposar l’astènia ideològica de Gerhard Schröder i tinguin clar que una pedra és una pedra i que l’esquerra és l’esquerra.