Toma democracia!

Quan algú esmenta el nom de Rockefeller, és molt probable que la imatge que ens vingui a la ment sigui la d’un corb vestit de frac i proveït d’un immens bec taronja, que sacseja lascivament el seu maluc i diu amb veu d’aiguardent allò de ¡Toma Moreno! o, per posar un altre exemple, allò de ¡Toma progatonismo parlamentario! Que el nom de l’ocellot sigui el del cognom d’una dinastia multimilionària nord-americana, s’explica per aquell lloc comú en la saviesa popular de que els diners sempre volen imposar les seves pròpies regles.  I hem de reconèixer que en aquest sentit no anem del tot desencaminats. David Rockefeller, net del fundador de la Universitat de Chicago, John D. Rockefeller, assistí en 1954 a la reunió que va fundar el club Bilderberg, i proposà, 20 anys després, la creació de la ‘International Comisión of Peace and Prosperity’, també coneguda com a Comissió Trilateral.

Aquesta organització internacional de caràcter privat, encarregà el 1973, a tres experts acadèmics, entre ells el d’infaust record, Samuel Philips Huntington, l’elaboració d’un informe sobre les disfuncions dels règims democràtics. La seva publicació tres anys més tard, sota el títol ‘La governabilitat de les democràcies’, llançà a la palestra un concepte, ‘governabilitat’ de llarg recorregut, i una teoria que posava el fonament a la versió més càustica de la globalització. Front a l’acceleració del progrés tecnològic i a la creixent complexitat de les estructures socials a les que la gestió pública no donava teòricament resposta, es plantejava la disminució de la participació ciutadana, la tecnificació de la conducció de la societat i el traspàs del liderat a aquells actors e institucions de caràcter transnacional que permetessin conciliar antagonismes que, d’altre manera, resultaven ‘ingovernables’.

A mitjans dels anys vuitanta en l’àmbit de les organitzacions econòmiques internacionals vinculades al desenvolupament, emergí una ‘evolució’ del concepte de governabilitat, la governança, que preparava la via per a la ‘intervenció’ econòmica, sense soscavar obertament els aspectes relacionats amb la sobirania estatal. Deia l’enyorat José Vidal Beneyto que ‘tant en la seva utilització institucional com en el seu tractament acadèmic, la governança funciona com un dispositiu intel·lectual i pràctic, amb el propòsit. més que de suplir, de substituir el poder polític”. També en el procés de construcció europeu la governança s’ha fet un lloc amb la publicació, el 2001, d’un llibre blanc, i s’institucionalitzava més tard (Estratègia UE 2020, Pacte Euro+, Six Pack, Tractat d’Estabilitat), fins a constituir avui un dels pilars de la política europea, tot i que, en aquest cas un pilar, que difícilment sostindrà a la llarga la construcció d’Europa.

Voldríem pensar que la governança és un mal necessari que acompanya el deslliurament dolorós d’un ‘govern’ europeu. Que és quelcom semblant a una fase mitjançera, d’especial complexitat, en la que es disposa de certs elements de convergència, com la unió monetària, però manquen encara d’altres, com la unió fiscal, que fan que s’imposi un concordat certament autoritari, en el que en allò econòmic mana el criteri d’uns estats sobre els altres. Davant la impossibilitat de devaluar la moneda, aquests últims es veurien obligats a devaluar-se socialment mitjançant reformes estructurals amb tal de reforçar la seva competitivitat. Que aquesta lògica comporti monstruositats com el pla de 6 punts desenvolupat pel ministeri d’economia alemany, i filtrat aquesta setmana per ‘Der Spiegel’ en el que es planteja la creació de zones d’excepció econòmica, fiscal i laboral en Europa, qüestiona la validesa d’aquesta conjectura i planteja la governança no ja com un mitjà, sinó com un fi en si mateix.

La governança és, i així ho suggereix la pròpia gestació ideològica del concepte, un mecanisme de redistribució que funciona en dos eixos: a nivell dels estats i en aquell altre que porta d’allò públic a allò privat. Com deia Beneyto, la governança “denotativament és la simple acció de governar, però l’aura connotativa que l’acompanya ens diu que aquesta activitat s’exerceix lluny del poder de l’Estat i a prop del poder de les empreses”. La governança, i també l’europea, crea una situació de desgovern, un impasse en el que ‘l’un per l’altre i la casa queda sense escombrar’. En un context així no manquen empreses ni escombres disposades a aprofitar la situació per a escombrar cap a casa, per a forçar situacions que comporten importants beneficis mitjançant l’especulació i la privatització. Es el moment en que el corb, rabiós, excitat, voluptuós, sacseja el maluc per dir allò de ¡Toma democràcia! Sap que si be poden existir governs sense democràcia, és del tot improbable que pugui existir la democràcia sense govern.