La 'C' de Casino

John Maynard Keynes va escriure al capítol 12 de la seva ‘Teoria general de l’ocupació, el interès i el diner’ que ‘quan el desenvolupament del capital en un país es converteix en un subproducte de les activitats pròpies d’un casino, és probable que aquell es realitzi malament’. El concepte de ‘capitalisme casino’ que inspirà l’economista britànic als anys trenta descriu la influència ‘immoral i insidiosa’ que exerceix l’economia  en la societat quan escapa a la regulació de l’estat i comença a alimentar-se de les bombolles indigestes de l’especulació. Ho hem pogut comprovar a Catalunya i al conjunt de l’estat. El desenvolupament del capital que acompanyà el model de ‘creixement’ del maó i la totxana amb tot els seus efectes ‘col·laterals’, va arrossegar un fort endeutament d’empresa i familiar que, als darrers dos anys, es traslladà al deute públic i ‘sobirà’.

Aquesta translació introduí una segona fase, en la que la sequera i dependència del crèdit, en el marc de la manca de sobirania monetària, esdevingueren arguments per trasbalsar, no ja el model de creixement, sinó el model de societat. Els drets socials i laborals, les prestacions i serveis de l’estat del benestar, la pròpia qualitat de la democràcia, paguen ara la factura d’una especulació que provocà la manca de regulació. Que amb aquest rerafons, front el preu insuportable al que ha de fer front avui la ciutadania, s’hagi obert entre Madrid i Barcelona una competició per aconseguir atreure un projecte com Eurovegas, sembla un contrasentit. Un estrafolari exercici de cinisme mitjançant el qual es vulgui posar, amb els gratacels del complex, un monument totèmic al model erràtic i irresponsable que generà la crisi i que es traduí en una brutal davallada social.

La proposta del multimilionari nord-americà Sheldon Adelson reincideix en els pitjors elements d’allò que per a Aznar feia d’Espanya un referent mundial. L’especulació urbanística i financera, l’explotació del territori a nivell social i ambiental, l’endeutament i la concentració en sectors no internacionalitzables, que no estimulen ni el coneixement ni la competitivitat. Aquests son els trets d’identitat del model que ha conduït a una de les crisis més profundes de la nostra història. L’aplicació del capitalisme casino que esmentava Keynes en versió catalana i espanyola, el capitalisme del ‘laissez faire’ en el que la política no despunta pel que fa, sinó pel que deixa fer. És aquest eix, el de la renúncia de govern, ja sigui fiscal, laboral, ambiental, sobre el que avui  s’escenifica la competició oberta entre Madrid i Barcelona. Guanyarà la cursa qui renunciï amb més determinació al que es la seva funció i la seva responsabilitat..

L’expressió més clara de l’expansió d’un món en el que la política ha claudicat enfront l’economia és el de l’emergència creixent de zones franques. Les promeses son les d’un creixement instantani i, això sempre, la creació de llocs de treball. També Eurovegas enarbora l’ariet d’alleujar l’atur i la precarietat. Llença l’ham torbador de 260.000 feines, que, sembla ben evident, mai no es crearan. No oblidem que estem en el món de la ficció temàtica, del neó i del glamour, on les mentides estan al servei de l’aparença i d’allò versemblant. La manca de transparència i el secretisme amb els que es negocia a Barcelona i Las Vegas, anuncien una malifeta. Els arguments certament abstrusos que s’esgrimeixen ens desperten inevitablement reminiscències del duro a quatre pessetes. Però més enllà de la comèdia negre d’aquesta conquesta de l’oest del Llobregat, la situació actual comporta una realitat que és certament preocupant.

El govern de Catalunya mostra en aquesta carrera que en allò econòmic comparteix trets bàsics amb el partit popular. Tots dos tenen fascinació per la generació espontània de la riquesa, una aversió sanguínia a les polítiques socials i una carència compulsiva en tot allò que tingui a veure amb la participació, la transparència o la qualitat democràtica. També coincideixen en la manca d’un projecte que construeixi sobre les capacitats, la confiança i el dinamisme de la ciutadania per a assolir una sortida digna i justa a aquesta crisi. En el fons aquests tenaços polítics de carrera, acadèmics il·luminats i empresaris sovint fracassats, sembla que no volen entendre que la riquesa sòlida, la que perdura i fa progressar, no és fruït de l’atzar ni de l’aposta, sinó de la intel·ligència i de la inversió en allò que des de sempre és el valor de futur més clar: el treball.