La desvergonya al poder

Si algú mai s’ha senti temptat per elucubrar entorn a la identitat una mica malmesa del nostre país, possiblement hagi buscat referents. Més enllà dels recursos llegendaris i místics, una comprensió més moderna d’Espanya porta inevitablement a les dues figures que ens il·luminen des de fa poc més de quatre segles. Don Quixot i Sancho, caràcters substancialment oposats, però inevitablement complementaris, son el resultat d’una generosa projecció holística. Cervantes situa dues figures en l’espai narratiu que en el fons es corresponen amb els dos hemisferis cerebrals que conviuen, malgrat tot, en la identitat antropològica dels espanyols. Aquest comunió bicèfala, aquest contrast naturalment bigarrat comporta complexes lluites hegemòniques que es desenvolupen al llarg de les existències ibèriques i que il·luminen un mostrari variat de tipologies recurrents. En unes preval l’heroi infatigable, irreverent, somniador i visionari, en altres el home amb fortes arrels, que segueix els petits plaers i enllumena la naturalesa una mica esquerpa i incompleta del món amb un incontestable sentit pràctic.

A mesura que ha evolucionat el país, fruït de l’enriquidor contagi transpirinenc i transoceànic, també aquestes dues tipologies s’han anat desenvolupant. Han deixat de banda les seves essències originals per anar incorporant a la seva naturalesa successius models i consensos nascuts del progrés filosòfic i científic. La meravellosa factura dels dos tipus originals s’ha anat deteriorant per be de caràcters més senzills. La complexa convivència inicial s’ha tornat en alguns casos contuberni, però en molts altres convulsió i espasme. De fet, a mesura que s’ha anat deteriorant la qualitat dels caràcters originals per a simplificar-se, el que ha augmentat ha estat la pulsió antagònica entre identitats per engendrar nous fenotips que, en el seu conjunt, han resultat més corrosius i mordents Així avui, amb una democràcia que a uns quants sembla que se’ls ha indigestat de manera crònica, presenciem el imperi naixent d’un nova guàrdia pretoriana, pletòrica i ibèrica, que converteix la contradicció en virtuosisme, al temps que agafa les rendes del país des de l’autoritat rància que concedeix l’estultícia quan vesteix les gales pomposes del dret de conquesta.

Avui en aquest país en el que ja estàvem gairebé acostumats a la projecció pública del bomber piròman, del seductor groller o del intel·lectual xaró, ara veiem inundada l’actualitat amb una panòplia variada de primeres espases, ja sigui en el món de l’economia, de la política o de la comunicació social, que enriqueixen aquesta galeria d’éssers contradictoris amb nous ens paradigmàtics. Al marge del home de fe, descregut, una tipologia molt actual, però que gràcies a les propietats certament frigorífiques de l’església romanen des de temps remots, ara apareix també el polític caòtic o un caràcter nou i especialment convuls, el del banquer dilapidador. El primer és aquell que tot i tenir l’elevada missió de vetllar per l’ordre i la governabilitat dels assumptes públics prefereix renunciar a la pesada càrrega que li suposen les seves obligacions per sembrar el desconcert i la crispació. Mai se sap si ho fa per incompetència, per deixadesa de funcions o perquè confia en allò tan vell d’any de malalts, guany de metges. La qüestió és que el mandat conquerit en àrdua lluita plebiscitària es corromp i perverteix en les seves mans per a destruir tots aquells bens i drets que li van ser confiats.

Mentre el ditirambe mediàtic exalça les virtuts d’aquest disbarat certament devastador, la nova casta de dirigents ens imposa, amb singular pocapena, les propietats fàustiques de la seva particular paradoxa. La màxima expressió d’aquest nou paradigma social i antropològic, el súmmum d’aquest triomf de la incoherència i del despropòsit se’ns ha revelat amb el recent espectacle al món financer. Els polítics als que devem el nostre irreverent ‘model de creixement’ (valgui l’eufemisme), els economistes que no han trobat un lloc al món de l’empresa, els banquers que han dilapidat el capital que se’ls va confiar, i que ara apel·len a que es nacionalitzin les restes fumejants de l’especulació, per endossar-se-les al conjunt de la ciutadania, parteixen amb els llorers i atributs d’una jubilació daurada. Un merescut premi a la realització suprema d’un nou model de lideratge que conquesta cims desconeguts en la cultura del sense sentit, de la impudícia i de la desvergonya.