El projecte polític europeu farà 62 anys el proper dimecres. L’aniversari coincideix amb la esperançadora elecció de Françoise Hollande com a nou president francès. La campanya de Nicolas Sarkozy, marcada per l’oportunisme i la demagògia, havia conjurat tots els fantasmes i deixat ben clar que, juntament amb la canceller alemanya, era el candidat més ferm a donar la punta a una certa concepció d’Europa que, visquin les extravagàncies, va tenir en l’aliança Franco-Alemanya un dels seus fonaments. Es tracta del projecte polític que va néixer el 9 de maig de 1950 amb el discurs que pronuncià Robert Schuman, ministre d’exteriors francès, a la sala del rellotge del ‘Quai d’Orsay’. Un discurs que reuneix les essències d’una determinada visió de la construcció europea que avui, en l’antesala del seu 62è aniversari, convé recordar.
La primera d’elles és que ‘Europa no es va construir i hi va haver la guerra’. El propòsit central del projecte europeu és, des del seu inici, la creació d’un marc estable, una ‘solidaritat de fet’, que havia de desactivar una bel·ligerància entre estats que costà, pocs anys abans, més de 60 milions de vides. La segona és la naturalesa pragmàtica del projecte, la seva ‘utilitat’ mitjançant ‘realitzacions concretes’. Si del que es tractava era d’assegurar la pau, el primer que calia superar era ‘l’oposició secular’ entre França i Alemanya i calia fer-ho allà on era més necessari: en els recursos i en la indústria. En tercer lloc s’estableix una lògica supraestatal amb la creació d’una Alta Autoritat comuna com a organització ‘oberta’ que garanteixi ‘la creació de bases comunes de desenvolupament econòmic’.
El primer esbós de comunitat europea neix doncs amb un objectiu superior, amb una vocació pragmàtica i amb una aspiració de ‘govern’. Quan Schuman parla fins i tot d’unificació econòmica, ho fa en el marc dels mitjans que han de garantir l’assoliment del sentit últim de la federació: el de la ‘pax europaea’. Convé recordar-ho als que interpreten el Pla Schuman com a prova fefaent de la naturalesa ‘mercantil’ del projecte europeu enfront la seva vessant ‘social’. La missió de l’Alta Autoritat ha de garantir la modernització i millora de la producció de carbó i acer, però també ‘l’equiparació i millora de les condicions de vida dels treballadors’. El objectiu de la CECA és la unitat de producció i el seu primer pas la comunitat econòmica, però amb tal d’assegurar la pau, de contribuir a l’augment del nivell de vida o, fins i tot, ‘d’introduir el ferment d’una comunitat més àmplia i més profunda entre països’.
El punt de partida del projecte europeu proposa així la complementarietat de recursos en un marc sectorial i geogràfic concret: el de la minero-siderúrgia franco-alemanya. Els 6 ministres que signaren l’any següent el Tractat de Paris i per tant la creació de la CECA, eren tots ells democratacristians, com ho son avui, en teoria, Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. La diferència entre els uns i els altres radica en el sacrifici que han fet aquests últims dels plantejaments originals utilitzant un argument d’autoritat: la globalització. La complementarietat entre estats s’ha convertit ara en competitivitat en l’àmbit del mercat interior. La competitivitat interior es converteix en condició sine qua non per la competitivitat del conjunt de la Unió. Un canvi de filosofia certament qüestionable que porta a la lluita hegemònica entre estats, a la deflació competitiva dels salaris o a l’ús del crèdit com a palanca per a introduir contrareformes estructurals que ningú ha votat.
A principis de maig farà també dos anys que el Consell Europeu, encapçalat per França i Alemanya, forçà un canvi cap al ‘imperi de l’austeritat’. La governança econòmica impulsada pels dos estats que, al seu dia, van posar la llavor del projecte comú, ha suposat un bienni negre per Europa. Dos anys presidits pel mandat inflexible de l’estabilitat, que s’han traduït en una àmplia recessió. Un retrocés no tan sols econòmic, sinó també en les llibertats democràtiques i civils, els drets socials i laborals, que es tradueix en una creixent desafecció de la ciutadania envers la Unió Europea i en una major desconfiança entres estats. Aquest és la constel·lació actual que urgeix canviar. Per això el resultat de les eleccions a França és tan important. La victòria de Hollande és probablement una de les últimes oportunitats per canviar de rumb el projecte europeu i per treure’l d’una lògica bilateral que, si bé era fonamental en els seus orígens, avui suposa el risc que, als 62 anys, hagi de jubilar-se el que va néixer un 9 de maig.
La primera d’elles és que ‘Europa no es va construir i hi va haver la guerra’. El propòsit central del projecte europeu és, des del seu inici, la creació d’un marc estable, una ‘solidaritat de fet’, que havia de desactivar una bel·ligerància entre estats que costà, pocs anys abans, més de 60 milions de vides. La segona és la naturalesa pragmàtica del projecte, la seva ‘utilitat’ mitjançant ‘realitzacions concretes’. Si del que es tractava era d’assegurar la pau, el primer que calia superar era ‘l’oposició secular’ entre França i Alemanya i calia fer-ho allà on era més necessari: en els recursos i en la indústria. En tercer lloc s’estableix una lògica supraestatal amb la creació d’una Alta Autoritat comuna com a organització ‘oberta’ que garanteixi ‘la creació de bases comunes de desenvolupament econòmic’.
El primer esbós de comunitat europea neix doncs amb un objectiu superior, amb una vocació pragmàtica i amb una aspiració de ‘govern’. Quan Schuman parla fins i tot d’unificació econòmica, ho fa en el marc dels mitjans que han de garantir l’assoliment del sentit últim de la federació: el de la ‘pax europaea’. Convé recordar-ho als que interpreten el Pla Schuman com a prova fefaent de la naturalesa ‘mercantil’ del projecte europeu enfront la seva vessant ‘social’. La missió de l’Alta Autoritat ha de garantir la modernització i millora de la producció de carbó i acer, però també ‘l’equiparació i millora de les condicions de vida dels treballadors’. El objectiu de la CECA és la unitat de producció i el seu primer pas la comunitat econòmica, però amb tal d’assegurar la pau, de contribuir a l’augment del nivell de vida o, fins i tot, ‘d’introduir el ferment d’una comunitat més àmplia i més profunda entre països’.
El punt de partida del projecte europeu proposa així la complementarietat de recursos en un marc sectorial i geogràfic concret: el de la minero-siderúrgia franco-alemanya. Els 6 ministres que signaren l’any següent el Tractat de Paris i per tant la creació de la CECA, eren tots ells democratacristians, com ho son avui, en teoria, Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. La diferència entre els uns i els altres radica en el sacrifici que han fet aquests últims dels plantejaments originals utilitzant un argument d’autoritat: la globalització. La complementarietat entre estats s’ha convertit ara en competitivitat en l’àmbit del mercat interior. La competitivitat interior es converteix en condició sine qua non per la competitivitat del conjunt de la Unió. Un canvi de filosofia certament qüestionable que porta a la lluita hegemònica entre estats, a la deflació competitiva dels salaris o a l’ús del crèdit com a palanca per a introduir contrareformes estructurals que ningú ha votat.
A principis de maig farà també dos anys que el Consell Europeu, encapçalat per França i Alemanya, forçà un canvi cap al ‘imperi de l’austeritat’. La governança econòmica impulsada pels dos estats que, al seu dia, van posar la llavor del projecte comú, ha suposat un bienni negre per Europa. Dos anys presidits pel mandat inflexible de l’estabilitat, que s’han traduït en una àmplia recessió. Un retrocés no tan sols econòmic, sinó també en les llibertats democràtiques i civils, els drets socials i laborals, que es tradueix en una creixent desafecció de la ciutadania envers la Unió Europea i en una major desconfiança entres estats. Aquest és la constel·lació actual que urgeix canviar. Per això el resultat de les eleccions a França és tan important. La victòria de Hollande és probablement una de les últimes oportunitats per canviar de rumb el projecte europeu i per treure’l d’una lògica bilateral que, si bé era fonamental en els seus orígens, avui suposa el risc que, als 62 anys, hagi de jubilar-se el que va néixer un 9 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada