Papaoutai

Sort tenim els que som ateus per gràcia divina. Si no fos així se'ns faria molt difícil, o fins i tot dolorós interpretar, des de la prudència, declaracions com les que va efectuar fa ben poc el sacerdot toledà Gabriel Calvo Zarraute. L'home de déu confessava en una 'tertúlia sacerdotal contrarrevolucionària' que resava molt per tal que el Papa Francesc podés anar 'al cel quan abans millor'. Enfront el que potser algú vulgui malinterpretar com coratge o franquesa cristiana, els que flaquegem en allò de la fe religiosa, però ens apassiona el llenguatge, l'expressió d'aquest desig ens contagia tres qüestions: Un cinisme al que li manca tota humanitat, una evident falta de confiança en el poder de l'oració, i una vocació manifesta per la rebel·lia o, fins i tot, i en ares de l'ascendent, pel parricidi espiritual. Com li hauran fet sentir aquests excessos d'una tertúlia sacerdotal tan ibèrica, per visceral i indecorosa, al sant pare, no costa molt d'imaginar. Si ja el fet de contemplar el món suposa un trago amarg per a qui es creu o es sap corresponsable d'allò del gènesi, donar a més un cop d'ull a la misèria moral d'una part notòria de la congregació, sens dubte que fa mal. I molt.

En l'estremidora 'Papaoutai', Strome canta allò de 'Tots saben com es fan els bebès, però ningú no sap com es fan els papàs', i no li falta raó. Això de posar nens i nenes en el món és fàcil, amb totes les seves limitacions, però el fer de pare no ho és tant, encara menys quan s'ha de fer alhora per a més de mil milions de creients. Per a aquells i aquelles que vam néixer amb Pau VI com a sum pontífex, Francesc és ja el cinquè vicari de Crist que ens trobem a Roma. I no és el pitjor. Des de l'empatia diríem que la primera temptació de tot successor de Pere hauria de ser la de deixar de creure. Conèixer el marro des de dins, viure l'acarnissament dels uns, l'odi i artificis dels altres, no pot comportar més que un cert distanciament de la fe. Diríem que qualsevol papa que tingui certa empatia i sentit de la responsabilitat es veurà temptat, tard o d'hora, a posar en dubte la mateixa essència d'allò que representa. I no serà temptació luciferina, sinó tan sols un acte de coherència que faria prevaldre l'honestedat per sobre de l'ortodòxia, per tal d'assumir el compromís que comporta el càrrec en relació al conjunt de la humanitat.

Entre els molts motius que ha donat el Papa Francisco a rosegaaltars i hipòcrites d'índole diversa per a estripar-se públicament les vestidures, hi destaca l'elecció, el 2022, de Marina Mazzucato com a membre de l'Acadèmia Pontifícia. La trinxera ultracatòlica (contra el globalisme antinatalista, la cristianofòbia, la ideologia de gènere o el lobby LGTB) denuncià l'elecció irresponsable d'una economista 'atea i proabortista' parlant, sense despentinar-se, en nom dels 'mes de mil milions de nascituri assassinats en el ventre de les seves mares en tot el món des de 1920". Fa menys d'un mes Mazzucato abordava en el marc de l'Assemblea General de l'Acadèmia el tema 'Governar l'economia pel bé comú' i reivindicava la defensa de la dignitat de les persones marginades, no tan sols amb paraules, sinó amb polítiques i noves formes de col·laboració entre governs, empreses, treballadors... Un raig d'aire fresc en un ambient què, fins a la irrupció de Bergoglio, semblava pensat abans no res per la fermentació i cura del cabrales o el roquefort, que no pas per a ventilar les contradiccions i prejudicis d'una bona part de la cúria.

A la mínima que el Papa Frances es senti temptat d'iniciar una 'Missió: humanitat', haurà de confrontar-se amb l'oportunitat d'aplicar, en el seu propi espai, allò de Mazzucato quan diu que "la veritable qüestió no és si una burocràcia hauria d'existir, sinó com convertir-la en una organització dinàmica impulsada per la creativitat i l'experimentació". No costa imaginar la cara que posaria la casta sacerdotal contrarevolucionària ibèrica si se la confronta amb aquesta mena de valors, ni tampoc sembla massa proper en el temps el moment meravellós quan una organització religiosa s'entregui a la vocació pel desenvolupament i la innovació. Això del Bergoglio quedarà previsiblement pel anecdotari vaticà, juntament amb d'altres esplèndids i anacoretes, però no deixa de suscitar una certa esperança. Més encara quan, després del nomenament de Mazzucato, el Papa elevà també a Demis Hassabis, responsable d'IA de Google, al consell de l'acadèmia pontifícia.

Aquest moviment trasllada una certa alçada de mires, tot i que en bona mesura sigui per evitar que "la tecnologia sigui la nova religió del mon contemporani". Podem provar mitjançant el Chat GPT allò que la Intel·ligència Artificial pot aportar al Vaticà. Veurem que ja se li pregunti per com salvar a la humanitat o per l'existència de Deu, la resposta és sempre compensada i amable. La IA mostra una sensibilitat poètica (en ombres i laments es deixa caure, la pena profunda que sent l'ànima, un eco llunyà, un plany trist, Deu jeu en el record, es deixa caure) o fins i tot un sentit de l'humor que per a si voldria l'ortodòxia recalcitrant. A la petició d'un acudit sobre un papa ateu, la intel·ligència artificial proposa el següent: "Perquè el papa ateu decidí obrir una pizzeria? Perquè va descobrir que és més fàcil creure en 'la massa' que en les hòsties". Doncs això. Deixem-nos estar de buscar al pare, sigui sant o no, i tornem la vista cap a la mare terra, que prou en té amb mantenir-nos vius.