Poques llums

L’emergència de l’extrema dreta a Europa es va donar en el marc de les polítiques d’austeritat i s’alimentà de la precarietat, de la incertesa i de la sensació d’injustícia que es van instal·lar, especialment, entre la població més vulnerable. Ara, el risc rau en que la resposta a la inflació desbocada acabi per consolidar l’opció del nacional populisme en un marc creixent de tensió geopolítica. La temptació a la que es poden veure abocades les institucions per la pressió dels grans actors financers i dels tancs, no militars, però sí del pensament neoliberal, queda palès en l’agra resposta a un recent article de l’economista Isabella Weber. En ell la investigadora de l’Institut de Recerca en Política Econòmica comparava l’actual evolució dels preus, amb la que tingué lloc després de la Segona Guerra Mundial. També en aquell moment, el context era el d’una significativa bossa d’estalvi embassat, i d’importants colls d’ampolla en l’oferta, que va ser aprofitada per algunes grans empreses per incrementar els preus.

La bronca d’algunes destacades espases del relat corporatiu s’ha encebat en l’economista per plantejar una alternativa al reduccionisme que suposa limitar les opcions a dues: no fer res, i esperar a que amaini la tempesta de preus, o introduir retallades fiscals i pujades dels tipus d’interès en la línia de la resposta a la Gran Recessió. Weber recorda què, el 1945, la resposta fou la de contenir la inflació mitjançant el control de preus de bens bàsics. L’acritud amb la que ha estat rebuda una proposta aplaudida, entre d’altres, per Mariana Mazzucato, mostra la resistència visceral de qui prefereix plantejar la inflació com la conseqüència de la guerra impulsada pel govern de Putin, i no com l’abús i la manca de responsabilitat per part d’aquells que veuen en cada nova crisi una oportunitat per engruixir el seu compte de resultats. Fins a quin punt és socorreguda aquesta argumentació ho posa en evidència el senzill exercici de consultar l’evolució de la inflació en temps de la guerra d’Iraq, que es desenvolupà en ple centre neuràlgic de la producció petrolífera mundial.

La intervenció en els preus no hauria de ser cap tabú. Ens ho mostra la recent intervenció de l’agència governamental federal en la filial alemanya de Gazprom, mitjançant una nacionalització temporal, o ho situa amb claredat, la petició, a mitjans de març, de la patronal catalana Foment, demanant que s’intervingués en els preus davant les conseqüències d’un sistema de tarificació elèctrica “insuportable”. La reclamació de l’organització empresarial confederada a la CEOE suposa a més una certa singularitat, quan, pel fet d’organitzar el sector elèctric (aeléc), apel·lar al govern trasllada un clar dèficit organitzatiu. La intervenció temporal en els preus no és per tant cap anatema per molt que s’exasperin alguns portaveus. Al cap i a la fi l’elevada inflació no tan sols posa en risc la solvència i liquiditat financera de moltes petites i mitjanes empreses, sinó que llastra la seva competitivitat a mig termini, per tenir l’impacte inflacionari un caràcter asimètric a Europa, i castigar especialment la capacitat exportadora d’un gran nombre de sectors i d’empreses organitzades en la patronal espanyola.

Negar-se a posar l’espatlla té molt a veure amb les portes giratòries i amb la permeabilitat dels grans partits a les pressions dels lobbys. Però canviar el sistema de fixació de preus marginalistes és avui una prioritat peremptòria, i ho és no tan sols per l’eficiència, sinó també per quelcom tan depauperat com la coherència econòmica. Que les hidroelèctriques o el sector nuclear, que fa poc més de 5 mesos, fins i tot abans de la guerra a Ucraïna, amenaçava el govern per la imposició de ‘tributs lesius’, estiguin cobrant a preu màxim instal·lacions ja amortitzades suposa un avantatge que té molt poc de competitiu i que s’inscriu en la lògica de l’oligopoli. El cost que comporta l’injustificable augment dels preus de l’electricitat no tan sols és el d’un impacte directe sobre l’estabilitat i recuperació del teixit productiu, sinó el d’una crisi que no beneficiarà sinó a qui s’alimenta de la polarització, del victimisme i de la tensió social.

Que en la situació actual hi hagi qui defensi els seus beneficis com qui, en altres temps, defensava el delme o el dret de cuixa, és una absurditat a la que no s’ha de donar pàbul. No té a veure sinó amb la vocació extractiva del gran capital que veu en la bossa d’estalvi d’una part de la població un benefici potencial que vol realitzar, al temps que confia que les transferències i crèdits tous a les empreses en el marc del Pla de recuperació, acabi per equilibrar els balanços comptables, tot i que sigui al preu de buidar de sentit la tan necessària inversió en la transformació del nostre model productiu. Acceptar com força major els arguments i interessos dels grans actors financers i econòmics és avui el més semblant a promoure una desestabilització que pot tenir conseqüències funestes per a la cohesió social i territorial. Massa cobdícia per tan poques llums.