Crisi sistèmica

La successió de crisi (financeres, sanitàries, bèl·liques) a la que assistim, hauria de confrontar-nos amb la sospita que, totes elles, tenen quelcom en comú. Tanmateix la temptació per centrar-se en el detall, per evadir-nos elucubrant sobre els ‘culpables’, a creure que existeix un remei específic què, un cop aplicat, ens retornarà la tan desitjada ‘normalitat’, sembla massa fort com per a assumir que ens confrontem amb una successió de símptomes que responen a un mal de naturalesa més profunda. La simultaneïtat d’algunes d’aquestes crisi, com l’ecològica, la social o la creixent polarització política, que coincideixen amb d’altres de caràcter més conjuntural, no ho posen tampoc més fàcil. Parlar de crisi sistèmica és avui el més semblant a un anatema. Obliga a qüestionar el que té de sòlid el món en el que creiem viure. Planteja la necessitat d’una resposta estructural, quan la urgència sembla afavorir la perspectiva parcial, això és, centrar-se en el símptoma, que no en la malaltia.

A finals de la segona guerra mundial, el filòsof Karl Polanyi plantejà una anàlisi integral dels principals dèficits sistèmics que recollí en la seva magnífica ‘La gran transformació’. En ella recordava que creure’s la ficció que la terra, el treball o els diners son mercaderies, condueix inevitablement a la ‘demolició de la societat’. Aquesta ficció té en la hipòtesi del creixement perpetu el seu principal fil conductor, però no en el creixement de les capacitats humanes, en el sentit d’un progrés ampli i integrador, sinó en el creixement d’un únic element: el capital. Aquest hauria augmentat amb una taxa composta propera al 3% al llarg dels darrers 200 anys Hi té a veure i molt el dividend ‘demogràfic’, això és, un augment de la població que s’ha multiplicat per set en aquest període, mentre que, de manera simultània, es doblava l’esperança de vida, el que ha promogut un creixement econòmic exponencial pel increment estructural i permanent de la demanda global.

La limitació del creixement demogràfic s’ha fet evident al llarg de les darreres dècades i ha provocat la introducció d’altres mesures, per tal de mantenir inalterat l’augment del rendiment del capital. La més evident va ser potser l’abandonament del patró monetari, a principis dels anys setanta, que facilità la creació de diners, mitjançant la liberalització dels préstecs interbancaris i una successió de bombolles d’actius què, després del seu clímax amb la Gran Recessió, ha passat el testimoni a l’expansió quantitativa per part dels bancs centrals. El preu d’aquesta evolució ha estat el de l’acumulació d’un deute que avui sembla ja impagable i que va lligat intrínsecament a la voluntat de no posar límits a una acumulació de capital que de manera complementària, s’ha servit de la privatització d’actius públics (aigua, terra, patents, dades), de la pauperització del treball, o de la sobreproducció mitjançant l’obsolescència programada, el màrqueting o la revolució tecnològica permanent.

La intensitat creixent en la successió de crisi conjunturals, ahir una pandèmia, avui una guerra, no sembla sinó demostrar les dificultats a les que s’enfronta el capital per tal d’escapar a les limitacions materials al creixement exponencial, i la solució parcial que troba en la generació de crisi, que faciliten, una i altra vegada, una redistribució regressiva de la riquesa. La creació de diners electrònics o el desenvolupament de sectors econòmics ‘immaterials’ (espectacle, oci) que es presenta com a solució, però que no provocarà sinó nous col·lapses, és, en paraules de David Harvey “més una última ranera del capital que l’apertura d’un nou horitzó per a la seva acumulació sense fi”. Potser “els paràsits han guanyat la batalla” però és una victòria incerta, perquè a mig termini la guerra per la supervivència del capital està perduda.

Quan, fa ara vuit anys, el geògraf i antropòleg anglès escrivia aquestes línies, encara no s’havia mostrat en tota la seva cruesa la derivada geopolítica de la crisi sistèmica. En aquell moment encara semblava garantida l’hegemonia econòmica dels EEUU gràcies al seu control sobre la moneda mundial. La guerra d’Ucraïna i el distanciament creixent entre les potències emergents o emergides i el gegant nord-americà, amenacen avui el seu lideratge i la pròpia essència del que es coneix com ‘diplomàcia del dòlar’. Perdre el poder sobre la màquina de produir bitllets confronta a la primera potència militar del món amb un repte sense precedents que no fa sinó incrementar la incertesa global. Hi pesa l’evident esgotament de la premissa del creixement exponencial i permanent del capital, la feblesa dels organismes internacionals com NU, i que una part de la població mundial “s’està convertint en descartable i irrellevant des del punt de vista del capital.”