L'emprenedor domesticat

Com ens recorda Joan Morro en la seva suggeridora tesi doctoral, existeix una connexió entre Joseph Schumpeter i Karl Marx. Si els economistes anteriors concebien el capitalisme com un equilibri, l’autor del ‘Manifest Comunista’, com també el de ‘Capitalisme, Socialisme i democràcia’, distingia en aquest sistema econòmic la llavor de la seva pròpia superació. En el cas de l’economista austríac la noció que sintetitza aquesta visió és la de la destrucció creadora. Per a Schumpeter el motor del capitalisme no és la lluita de classes, sinó l’emprenedoria. Aquesta introdueix amb èxit innovacions en els sistemes de producció i en les relacions socioeconòmiques existents, desequilibrant el sistema i forçant la seva renovació. El procés de la destrucció creadora i la centralitat de l’emprenedor, han estat reivindicats amb força fins a mitificar l’emprenedor com el factor indispensable per a l’optimització de l’economia, que s’acompanya d’un glossari de conceptes com les ‘start ups’ o els ‘àngels dels negocis’ que vetllen pel desenvolupament del talent ‘natural’ que es donaria gairebé per ‘gràcia divina’.

Tanmateix, com distingeix Joan Morro, si bé l’emprenedor no articula una classe social específica, sí que hi ha en Schumpeter dues classes d’emprenedors, l’adaptador i el creador. Mentre el primer manté l’ordre existent, és el segon qui, mitjançant el crèdit, inspira i executa una iniciativa que desequilibra el sistema i amb ell les relacions socioeconòmiques donades. Als anys vuitanta, amb l’auge del pensament neoliberal, aquest dos tipus es confonen en un de sol mitjançant la mitificació. S’idolatra la ‘cultura de l’empresa’ i ‘l’autoocupació’ què, en el context de la revolució de les TICS, converteix al treballador en un projecte d’empresa, tot i que li manquen els mitjans i la iniciativa no ja per canviar el sistema, sinó la seva pròpia condició i dependència. Com escriu Morro “L’emprenedor fàctic ha donat pas a un emprenedor mític que no opera revolucionant les condicions socioeconòmiques existents sinó responent a l’imperatiu ‘Emprén!’.

També les escoles de negocis, les propostes econòmiques i els projectes polítics s’han mostrat permeables a aquesta transformació. L’emprenedoria focalitza avui els programes d’estímul en la mateixa lògica que la ‘ocupabilitat’, això és, la capacitat d’una persona per ocupar-se al marge del context d’una altíssim desocupació estructural, marca les polítiques d’ocupació. Tanmateix si analitzem la nostra història recent, l’emprenedor com a tal ha jugat un paper més aviat gris. Si en una primera fase l’empresari d’èxit per a demostrar la seva singularitat es disfressava de Superman o es presentava des del jacuzzi, al llarg del segle XXI hem assistí a un declivi d’empresa i emprenedoria com a actors de desenvolupament socioeconòmic i de generació de riquesa. La minva de la inversió productiva o la mutació del capital en la seva recerca de rendibilitat no per via de la innovació, sinó per la recerca del benefici ràpid així ens ho traslladen. Avui el que preval és el rentisme energètic, immobiliari o financer, l’explotació dels marges reduint les aportacions fiscals i retallant el valor afegit mitjançant estratègies que tenen en la devaluació salarial i l’extensió de la precarietat en la contractació les seves principals palanques d’ajustament.

La participació dels costos laborals per hora treballada en la productivitat caigué, de 1995 a 2019, en 6 punts. Aquí incideix la feblesa del teixit productiu en el que manquen grans empreses que no es concentrin en l’extracció de rendes, sinó que articulin i donin projecció als sectors productius, però també el model de relacions laborals amb una altíssima temporalitat que limita la capacitat de qualificació de les plantilles i que suposa un fort incentiu per a invertir en activitats de baix valor afegit. Alhora, la pressió permanent sobre els salaris, que romanen un 6,2% per sota del que es cobrava en 2008 en paritat de poder de compra, manté ofegada la demanda interna i promou la centralitat d’un sector exportador on es concentren innovació i competències però que està subjecte als vaivens d’una economia global que no acaba d’estabilitzar-se.

Mentre bona part del discurs dels poders a l’ombra i també dels públics continua obsessionat pel mite d’una emprenedoria que sembla absent al nostre país, l’economia segueix esperant l’impuls d’una destrucció creadora que permeti revolucionar un model productiu que no funciona, adaptant-ho de pas als dos grans reptes civilitzatoris que enfrontem; la digitalització i el canvi climàtic. La solució no passa per la cultura de l’empresa familiar, que no promou el mèrit sinó el cognom, ni tampoc per les portes giratòries, o per la filantropia i la caritat. L’únic canvi possible és el d’una cultura econòmica que promogui la qualitat del treball i la cogestió de les empreses. La permanent reivindicació de tants empresaris mediocres de reduir encara més els impostos o d’incrementar els ajuts tenen ben poc a veure amb l’emprenedoria i molt amb la incompetència i l’exigència irracional del dret a mantenir un estatus, que xoquen frontalment amb la coherència dels principis que es pretenen defensar i que converteixen a l’emprenedor no en una força de progrés, sinó en un emprenedor domesticat.