Hat Trick

Publicat a 'Nueva Revolución' el 26.11.2021



El debat sobre les pensions és un debat ideològic. Qui pretén eliminar el caràcter públic del sistema i alimentar així l’economia financera i els fons de pensions, es serveix habitualment de la doctrina de la por i utilitza massa sovint la tergiversació. Aquesta es significa mitjançant la simplificació i el reduccionisme argumentatius. El repte és demogràfic se’ns diu. L’explosió generacional dels anys seixanta i setanta comporta un envelliment de la població que introduirà una enorme tensió en la lògica d’un sistema de repartiment, on els que treballen paguen, amb les seves cotitzacions, les pensions de qui s’ha jubilat. A menys persones cotitzants i més pensionistes, la solució passaria així per allargar la vida laboral o per reduir les pensions. Amb aquesta argumentació el Partit Popular imposà de forma unilateral l’índex de revalorització i el factor de sostenibilitat. Si el primer permeté retallar gradualment el poder adquisitiu dels i les pensionistes, el segon trencava amb el principi de solidaritat entre generacionals, clau de volta del sistema, condemnant les generacions més joves a cobrar una pensió inferior. La resposta la tingué qui promulgà la reforma del 2013 als carrers i a les urnes. D’allà que el 2020 es sumessin a les recomanacions del Pacte de Toledo tot i les evidents resistències ideològiques.

Però tornem al reduccionisme. En les pensions aquest es serveix de diversos ginys. El principal és el de distreure d’un fet aparentment obvi, que qualsevol sistema comptable depèn de l’equilibri entre ingressos i despeses. L’obsessió en l’argumentació de la dreta és la de focalitzar exclusivament en la despesa, quan és als ingressos, això és, a les cotitzacions i per tant a la quantitat i la qualitat de l’ocupació, on ha operat un canvi que amenaça la sostenibilitat del sistema i que convé revertir. Al centrar l’atenció en la despesa, a qui s’apunta és als i les pensionistes i aquí està a prop de obrar una pensió. Els seus interessos, se’ns diu, entren en conflicte amb les de les persones joves, i així, aplicant al peu de la lletra el incombustible ‘divide et impera’, s’alimenta una confrontació entre generacions que s’afegeix a la polarització permanent en l’àmbit polític i territorial. Tanmateix sembla evident que pesa més el que comparteix una i altra generació, i això no és l’interès per tenir pensions baixes, sinó per garantir bons salaris que permetin una vida digna i aportin cotitzacions elevades al sistema. Tot i així la precarització de l’ocupació de les persones joves, el retardament en la seva incorporació al treball, els baixos salaris i la impossibilitat d’emancipar-se es marginen del debat, tot i que comporten dues derivades importants: el distanciament crític amb el sistema i la impossibilitat d’iniciar un projecte familiar.

Perquè l’argumentació neoliberal és també reduccionista en l’àmbit demogràfic. L’atenció es centra en la mortalitat, que al gust d’uns pocs sembla fer-se espera massa, mentre la fecunditat o la seva alternativa, la migració, o bé s’obvien o son anatemitzades directament. Passa quelcom semblant amb la perspectiva feminista. Al marge del recorregut d’ingressos que donaria el fet de reduir l’atur en 7,5 punts per situar-nos a la mitjana europea, està també la bretxa salarial. Quan un 50% de la població cobra un 28% menys, sembla evident que si es garanteix l’equitat en l’accés al treball i al salari, els ingressos per cotització augmentarien en prop d’un 14%. El sistema de pensions, la seva suficiència i sostenibilitat tenen a veure directament amb la qualitat de l’ocupació, i per aquesta raó, la reforma de pensions s’ha de veure acompanyada per la derogació de la reforma del partit popular. Al marge de l’estabilitat que aporta al nostre estat el benestar, la qualitat del treball influeix en altres dos aspectes rellevants. Les rendes del treball, molt més que les rendes del capital, alimenten la demanda interna, què, en el marc de la incertesa internacional actual, juga un paper significatiu a l’hora d’equilibrar el creixement econòmic, però actua a més directament sobre la cohesió social que s’ha deteriorat en el marc de la darrera crisi.

Si a meitat de mandat el govern de progrés aconsegueix el triplet de revertir les reformes de pensions i laboral del PP, aprovant a més els pressupostos, el hat-trick pot ser històric. Aportarà millores significatives per a les classes treballadores i revertirà la involució socioeconòmica executada pel Partit Popular amb la connivència en aquell moment del BCE i de la Comissió Europea. És aquí on es poden donar resistències importants. A la laxitud en la negociació amb Europa per part del PSOE i la insistència del ministre Escrivà per retallar la despesa, ampliant ara el període de còmput pel càlcul de les pensions, s’hi hauria de sumar l’interès sobtat per la integritat del diàleg social. Quan el Partit Popular imposà sense consens parlamentari ni diàleg social la reforma laboral i la reforma de pensions, Europa estava absent. Ara, quan després d’una llarga negociació, la patronal s’aixeca de la taula, s’escolten veus que diuen que això podrà comportar una revisió a la baixa del segon tram dels fons europeus. Sembla que tot i que estigui suspès el Pacte d’Estabilitat i Creixement a la Comissió Europea hi ha qui no es sap resistir a la voluntat d’imposar reformes al marge dels mecanismes democràtics, i és que la cabra sempre tira a la muntanya