Peeeedro!

L’evangeli segons San Luca ens explica com Pedro renegà per tres vegades de Jesús. Succeí en casa del summe sacerdot jueu, Caifàs. Quan va ser reconegut per una serventa, el príncep dels apòstols acomplí així amb l’auguri del seu mestre, que li havia dit hores abans: “Aquesta mateixa nit, abans que canti el gall, em negaràs tres vegades”. Que el messies no és la classe treballadora ni Caifàs Felipe González, sembla obvi, però el paral·lelisme no deixa de ser suggeridor. Pedro Sánchez hauria renegat per primera vegada dels seus compromisos amb la classe treballadora mitjançant la seva aliança amb Ciutadans, el 2016. La segona se situaria després de la moció de censura, el juny de 2018, quan va ajornar en gairebé any i mig la conformació d’un govern de progrés, i la tercera i darrera, estaria al caure, amb el gall inflant el pit, i l’alba traient el cap a l’horitzó.

Pels que tenim una mica exacerbat el sentit simbòlic, l’abraçada de Pedro Sánchez i Felipe González al 40è congrés del PSOE venia carregat de presagis. La possible retirada estratègica dels compromisos assumits al programa electoral i en el marc de l’acord de govern amb Unidas Podemos, anunciaria un canvi en el full de ruta del socialisme, retornant-lo a la casella de sortida de la nostra crònica democràtica, a la volença per renegar de la classe treballadora d’aquest país, d’eludir la responsabilitat de marcar un projecte propi al marge del paper que ens volen fer jugar, i que ens condemna a romandre en la divisió de la desigualtat. Però com l’esperança és allò últim que es perd i hi ha elements de contrast que ens conviden a continuar confiant en la resiliència ideològica del nostre president, el que toca és prendre aire a ple pulmó.

L’exclamació d’un nom propi té, en el cas de Pedro, la seva pròpia història. La que més ens ressona a l’oïda és probablement la de Penélope Cruz en la cerimònia dels Òscar de 2002, quan l’actriu anuncià al guanyador de la estatueta al millor guió. Almodóvar s’alçava merescudament com vencedor per la seva magnífica ‘Parli amb ella’, una pel·lícula que ens descriu la solitud de dos homes postrats davant l’esquinçadora letargia de dues dones. També l’esquerra sembla sumida avui en un profund coma que l’exposa a tota sort de manipulacions, a l’espera que li segelli els llavis no un petó de Judas, sinó l’òscul redemptor d’un lideratge sincer. La segona exclamació que ens ve a la memòria és la pregonada per Miquel Iceta en la festa de la rosa a Gavà, fa ara cinc anys, i que, recordem, anava acompanyada d’aquell “lliura’ns de Rajoy!”

També està avui a l’abast del líder del PSOE el lliurar-nos, no de Rajoy, però sí de la seva projecció històrica, que no és altra que l’aliança càustica entre la dreta extrema i l’extrema dreta d’aquest país. Quan les enquestes no vaticinen la possibilitat d’una alternativa real al govern de progrés, avançar les eleccions és el més semblant a una quimera. Especular amb una victòria pírrica del PSOE sembla del tot inversemblant si les seves cartes de presentació a una nova convocatòria electoral son la renúncia a derogar la reforma laboral i un replegament tàctic des de les propostes d’un socialisme que massa sovint no es manté fidel a les essències que es traslladen amb encert als programes, però què, amb tanta facilitat, s’abandonen quan s’assumeixen responsabilitats de govern. L’alternativa: ampliar la base socialdemòcrata cap al centre i la dreta, sembla prou refusada per la crònica electoral recent, i seria el més semblant a que l’esquerra torni a disparar-se al peu.

Davant aquest panorama i deixant de banda el deliri de disparar-li al gall per tal que no canti, o de resar perquè no torni a sortir el sol, l’encert polític rau en assumir que amb dues vegades n’hi ha prou. Que toca dir-li a la serventa de Caifàs, que allò de l’accent galileu que et delata com apòstol i deixeble, és del tot irrenunciable, perquè més val enfrontar-se amb la realitat, que plorar amargament la covardia i traïció als propis valors. En aquest context diríem què, per tal d’evitar el tercer renegament, el que podem fer els treballadors i treballadores d’aquest país, és omplir-nos els pulmons d’aire fresc i propugnar amb determinació un tercer ‘Peeeedro!’. Als quatre vents. Estentori, eixordador, colossal, que retorni la serenitat a l’acció de govern i convidi al nostre President a prendre sobre sí mateix el lideratge d’una esquerra que no necessita galls per despertar, perquè el país ja s’ha guanyat la humilitat, la sensatesa i la coherència d’uns dirigents que han de construir un projecte integrador i just que li doni la volta a la inèrcia permanent que paralitza el nostre progrés democràtic, econòmic i social.