El negoci del deute

Publicat al 'Nueva Revolución' el 25 d'octubre.

El deute té delicte. Quan es genera, quan es manté i fins i tot quan es redueix. Ens ho mostra la nostra història recent. França aconseguí reduir el seu imponent deute mitjançant una inflació que superà el 50% al llarg de quatre anys consecutius. En el cas d’Alemanya, el 1953 es suspengué el deute extern i s’aplicà, durant dècades, una exacció progressiva sobre els patrimonis privats. Però al marge de la inflació, de la condonació i de la fiscalitat extraordinària, el deute es pot reduir també per via de l’ajust pressupostari. És el cas del Regne Unit, que decidí al llarg de prop d’un segle (1815-1914) destinar un terç dels impostos recaptats al pagament del deute i dels interessos. Si la inflació penalitza sobre tot als petits estalviadors, l’austeritat perjudica especialment a les persones més vulnerables, aprofundint la desigualtat. La manera més redistributiva i per tant més justa de fer front al deute és un marc fiscal extraordinari, com l’introduït als grans països europeus després de la Segona Guerra Mundial, que permeté què, al llarg de tres dècades, es contingués el seu deute i, alhora, es gaudís d’un considerable progrés social.

El deute té delicte, perquè a més aporta importants beneficis a una elit. Hi ha qui guanya quan es genera, externalitzant els balanços deficitaris als comptes públics, per ser, diu, massa gran per caure. Hi ha qui, com en el cas del Regne Unit, guanya al reduir-la, però el gruix del lucre es genera mantenint el deute elevat, i no tan sols pels interessos. Es facilita amb ell que s’imposin condicions i reformes per part dels mercats. Que aquests s’apropiïn dels recursos públics, i que es soscavi dia a dia, la sobirania popular. Defensar obertament el deute és poc atractiu, i per aquesta raó solen prosperar aquells il·lusionistes que posen el crit al cel i exigeixen reduir el deute baixant els impostos, el què, al final del dia, no fa sinó incrementar-lo una mica més. Aquests polítics que defensen els interessos de qui té en el deute el seu negoci, veuen en el deute una oportunitat. Els estalvia la necessitat de provar-se en la iniciativa i en el lideratge polítics, permetent que s’acomodin en la pura gestió. Els aporta gratuïtament arguments d’autoritat per a introduir reformes impopulars i, mitjançant la por i la precarietat, introdueixen una tensió permanent en la societat que facilita la manipulació. Així el negoci del deute, que és el deute de tots, esdevé el negoci d’uns pocs.

Qualsevol estratègia per a reduir el deute passa pels pressupostos i, excepció feta de que es condoni o suspengui, això comporta que els ingressos siguin superiors a la despesa. Per als aprenents de bruixot la solució rau en que aquesta es redueixi, però això comporta limitar la inversió, la qualitat dels serveis públics i la protecció social. Aquest va ser el programa que van aplicar a l’estat amb la gran recessió i el seu resultat ha estat un creixement sense recuperació. El problema en el nostre cas rau a més en què els comptes públics fixen el volum i per tant la dimensió de l’estat. Als anys noranta vam quedar-nos a mig camí de la convergència amb els països europeus, amb un dèficit en la recaptació de més de sis punts del PIB. Per tant hi ha poc a retallar, i menys encara quan allò ajustat dels ingressos comporta, com en el nostre cas, un estat del benestar low cost, amb poca inversió en sanitat, educació o formació, una protecció social minvada i un baix nivell d’inversió. Es aquest context, empitjorat per efecte de la pandèmia, on s’han de situar els Pressupostos General de l’Estat pel 2022 i l’oportunitat excepcional que suposen les transferències i crèdits provinents d’Europa.

Els pressupostos presentats pel govern suposen un canvi en la bona direcció per la dimensió de la despesa i pels ingressos pel IRPF, que superaran, per primera vegada, els 100.000 milions d’euros. Tanmateix, els ingressos de l’impost de societats (24.477) incorporen un augment significatiu (11,8%), però suposen la tercera part del que s’ingressarà per l’IVA, que grava el consum i per tant és regressiu per llastrar més les rendes més baixes. Però al marge de la distribució de la bossa tributària i de la seva manca de progressivitat, preocupa que els ingressos extraordinaris distreguin de la necessitat d’establir una fiscalitat excepcional que permeti reduir el deute i amb ell l’exposició a la condicionalitat que pugui comportar una futura recuperació del Pacte d’Estabilitat i Creixement. Així el projecte de pressupostos es queda curt quan, en la situació actual, hauria de facilitar la consecució de tres objectius fonamentals: enfrontar la desigualtat, pobresa i precarietat endèmica del nostre model socioeconòmic, transformar el nostre model productiu en ares del canvi tecnològic i climàtic, i reduir un deute que és el negoci d’uns pocs, però ens fa vulnerables a tots i totes les demés. La limitació del plantejament pressupostari reclama i imprimeix major urgència a la tramitació i aprovació d’una reforma fiscal que permeti transformar el nostre país per la via del progrés i de la justícia social.