Som Rubianes

Això de posar-li un carrer al Rubianes és de justícia poètica. En un dels seus nombrosos relats breus, perfectament lligats, irreverents i genials, el còmic galaico-català (com li agradava de presentar-se) explicava al públic com el seu rebesavi Alegret, hauria estat executat per no presentar-se a la batalla a Cuba, per tenir en aquell moment altres menesters més lúbrics a mà, que li eren més urgents i plaents. L’home al que Rubianes ha succeït al mapa urbà de Barcelona, l’Almirall Cervera, també va estar a Cuba, on va enviar a la mort 500 mariners en una batalla que sabia tan perduda com la guerra, però a la que presentà a la seva tropa, perquè així ho havia disposat el comandament.

Aquests dos destins, el de la llibertat furtiva, i de la disciplina cega, es reparteixen la llarga història d’aquest país, i formen part de les seves més profundes senyes d’identitat. Sembla tot un luxe que conflueixin en certa mesura en el nom d’un artista tan descregut i políticament incorrecte com Pepe Rubianes. Tal i com estan les coses, si avui estigués viu, probablement se n’estarien beneficiant del seu humor irredent els presos d’Estremera, rient-se amb un home al que el bé de la nació li suava l’apèndix pel davant i pel darrera, i que hauria preferit marxar empresonat a callar i veure com el seu país s’enfonsava, dia a dia, en el fangar de la beateria i de la falsedat.

Avui la cerimònia de la infàmia és complerta. Al temps que la tergiversació, la roïndat moral i la cara dura triomfen més que mai abans, el dubte que ens embarga és fins quan continuarà marxant davant nostre aquesta fira de monstruositats, aquesta galeria d’excessos que, sense dubtar-ho, Rubianes hagués posat al seu lloc, allà molt alt, en la punta del campanar. Ens queda el dubte del lloc que li hagués merescut l‘actualitat, la del conflicte de legitimitats a Catalunya i el seu xoc de trens, sempre posposat i irrefrenable, però també el que hauria dit de Ciutadans, despatxant-los potser en un símil explícit o donant-los canya en alguna sàtira imperdonable.

I és que les contradiccions de l’alternativa oficial son cada vegada més evidents, i se’ls veu millor la intenció, per exemple quan apel•len al ideari ‘lliberal’, però alhora encaixen, com anell al dit, dins la trama que ordeix el partit en el govern. Ni els continus atacs a la llibertat d’expressió, ni el ranci però avui tan actual nacional catolicisme, ni tan sols la corrupció o el nepotisme semblen acoquinar C’s en les seves més íntimes conviccions. Totes elles caben en un espanyolisme exagerat, rere el qual s’amaguen les seves intencions reals, que passen, ens temem, per alimentar la panacea d’unes llibertats inexistents, amb tal d’afavorir als magnats.

A l’any 2006, quan es retirava de la programació del Teatre Espanyol l’estrena de l’obra de Rubianes ‘Lorca eren tots’, CCOO oferí a l’artista el seu auditori a Madrid, perquè podés estrenar l’obra. A l’exterior es van congregar aquell dia un centenar d’espanyolistes exacerbats, una bona part dels quals ja havien passat abans per la seu del PSOE, reivindicant què “Si vostès son Rubianes, Nosaltres som espanyols”. És de témer que a l’estat espanyol, continuïn mancant alternatives, i que en aquest país un o acabi essent un ‘Alegret’ fustigat, o un ‘Cervera’ disciplinat. En qualsevol cas, i davant la disjuntiva, del poc que podem vanar-nos, és que si ‘ells’ son espanyols: Nosaltres som Rubianes!