'Lindezas'

Unai Sordo assenyalava amb molt d’encert en un tuit recent com és de paradoxal que el matiex dia que la Guàrdia Civil realitzava un registre a la seu central del Banc de Santander en una intervenció relacionada amb el blanqueig de l’HSBC, el governador del Banc d’Espanya es despatxava amb una provocadora declaració a la premsa sobre la necessitat d’una nova reforma laboral. Si la màxima autoritat bancària de l’estat dediquès quelcom més del seu zel a la supervisió del sector financer, i quelcom menys a la fiscalització de les polítiques d’ocupació, serien figues d’un altre paner. I no tan sols per aturar amb més determinació el fau i l’elusió en la banca privada, sinó per no condicionar tant l’atonia del nostre mercat laboral.

Considera Luis Maria Linde que per a crear ocupació és precís reduïr les barreres al dinamisme empresarial i donar facilitats per a rebaixar els sous i per a abaratar l’acomiadament. No sabem què és el que entén exactament el governador per dinamisme empresarial, si es refereix a les deslocalitzacions, les restructuracions o a l’enginyeria financera, però se’ns fa molt estrany en un home amb la seva responsabilitat, que segueixi defensant que per incentivar la creació de treball estable s’hagi d’evitar la protecció de l’ocupació indefinida, el que en termes no tan sols econòmics, sinó ja purament lògics, esdevé no tan sols incoherent, sinó sumament estrafolari.

Ens temem que la capacitat tècnica del Sr. Linde no està a l’alçada de la seva vocació ideològica, o potser fins i tot que la seva passió per la política de la incertesa i de l’austeritat, el tingui tan distret, que no pugui estar al 100% per la responsabilitat que se li ha confiat com a supervisor. És una llàstima, perquè en aquests moments hauria d’estar amb els cinc sentits per a garantir que flueixi d’una vegada la inversió cap a la petita i mitjana empresa, es recuperen el més aviat per a les arques públiques els ajuts milionaris vessats en banques i caixes, i assegurar que no es tornin a produïr els estralls i misèris originats per la cobdícia i el desvergonyment en el nostre sector financer.

Linde, com Montoro o Rajoy, mostra amb aquestes declaracions, com el PP te perdut el cap per la gran patronal i com es desviu per recuperar la seva atenció, distreta pels encants juvenils de la nova dreta. La incipient campanya electoral incita al PP a mostrar-se vehement en la defensa dle programa neoliberal, i a reclamar-se com un alumne avantatjat en l’ideari de l’austeritat. Les seves polítiques fiscals, amb fortes retallades de l’estat del benestar, les seves polítiques d’atur, amb la precarització de la contractació, i la seva obsessió per la devaluació salarial, descentralitzant la negociació col·lectiva, merexeirien, a la seva manera d’entendre, una mica més de d’afecte per part de qui mana.

La pregunta és si eles electors/es estaran disposats a comprar un ‘més del mateix’ no tan sola al PP, sinó a Ciutadans i a aquells partits que no volen distanciar-se de les polítiques promogudes per la governança europea. El punt central d’aquestes és la incertesa, la dependència i la precarietat. Ja sigui mitjançant una pitjos sanitat, una pitjor educació, o mitjançant un treball sense cap garantia, tutela ni seguretat, del que es tracta és d’adotzenar la població i de sotmetre-la a més control. No es tracta doncs sols de desmuntar l’estat del benestar i impedir l’autonomia i l’emancipació de les persones mitjançant l’educació i l’ocupació, sinò d’aigualir la nostra qualitat democràtica.

L’eix central sobre el que s’articula aquesta estratègia és el desprestigi del treball com element central per a legitimar i justificar la redistribució de la riquesa. No existeix altra alternativa al treball per a vincular el mèrit, el compromís o al capacitat individual amb el benestar col·lectiu i per aixó el seu descrèdit suposa un avenç irreversible cap a una nova i forta hegemonia per part del capital. En l’avantasala de la 4ª revolució tecnològica la patronal sembla haver entés que la força de treball ja no és imprescindible per la producció, però que l’ocupació és un important factor de divisió i per tant decontrol social. Per aquesta raó el objectiu immediat de Linde, Montoro i companyia és la seva precarització, perquè la dependència que genera és una palanca de control democràtic.