Plebis Mite

Les eleccions al Parlament de Catalunya són un autèntic despropòsit. Mentre els que voldrien una campanya ‘normal’ on debatre propostes i programes, es veuen urgits a posar-se a la defensiva, son majoria aquells/es que es dediquen a alimentar la controvèrsia del caràcter plebiscitari d’una convocatòria electoral que ens temem no ens portarà enlloc. Convé recordar que la paraula plebiscit ve de ‘plebis’ (gent comuna) i de ‘scitum (decret, manament) i que el seu significat etimològic és per tant el de ‘Llei promulgada per la gent comuna’. Però el caràcter irreverent del procés electoral en el seu conjunt ens indueix a pensar en la necessitat d’ampliar un lèxic que se’ns ha quedat curt. Donat el potencial sembla ser que inesgotable de la nostra inventiva política, és necessari que ens plantegem la necessitat d’introduir un terme nou, el de ‘Plebismite’. Seria aquest un procés en el que la gent comuna, i també la que no ho és tant, s’organitzaria per a definir de manera més o menys pacífica, no una ordenança o un manament democràtic, sinó un mite col•lectiu.

El caràcter mític i falsari dels processos anomenats ‘democràtics’, s’ha anat accentuant els darrers anys. La seva particular casuística la il•lustra a la perfecció l’estratègia electoral del PP i d’altres partits. La sobtada complicitat d’en Mariano Rajoy amb el matrimoni homosexual, el seu generós ‘regal’ als funcionaris, retornant-los els dies moscosos o pagant finalment l’extra que prèviament els hi havia retirat, son tan sols indicatius. Resulta més interessant la fulminant disposició del ministre Margallo a reunir-se amb el mismíssim Belcebú del Llobregat i a parlar fins i tot de canviar el finançament autonòmic, o la confessió entendridora d’en Garcia Albiol proclamant que la campanya del PP contra l’Estat va ser un error. Per una altra banda i com a contrapès se’ns serveix la gratificant fantasia d’una reafirmació col•lectiva que evoca un món possible i meravellós. Un que te el colorit de Xauxa, l’harmonia interior d’un Xangri-La o la pàtina nívia de mística mediterrània que acompanya a la sempre somniada Ítaca.

Però si les eleccions son generoses i ens regalen actituds i perspectives fantasioses que després explotaran com pompes de sabó, atien també i de manera simultània el foc de la por i de la incertesa. L’escenari que dibuixen no tan sols els patricis catalans i espanyols, sinó també els europeus i nord-americans, ens descriu una Catalunya apocalíptica; sense banca ni empreses, condemnada a l’ostracisme i menyspreu del món sencer, sense ajudes agràries ni pensions. Quan fins i tot els ex ministres que es reuneixen sota el pali inapel•lable de la Fundació Espanya Constitucional, no per revisar la vigència de l’article 35 (dret a l’ocupació) o el 47 (dret a l’habitatge), sinó per a pronunciar-se sobre el procés electoral, acrediten la suspensió de l’autonomia de Catalunya, la cosa està molt malament. Així el debat sembla discórrer no entre programa i proposta, sinó entre utopia i distopia, i te així poc a veure amb la realitat. La pretensió central és la de reforçar el caràcter ‘plebiscitari’ i mític d’unes eleccions que ens porten a un Parlament que pot esdevenir inoperant.

La vocació pel ‘show business’ que es fa palesa en la coreografia electoral del PSC i en la seva sobtada passió ‘rojigualda’, en el divertit roadmovie de les CUP, però també en la posada en escena de figures de veïnatges ideològics i culturals dispars, ja siguin messies desbocats o cantautors prosaics, reforça el caràcter fictici de la campanya i ens porta cap a una aclaparadora deriva simbòlica. El caos plebiscitari i democràtic confirma no la vitalitat del procés electoral, sinó el llanguiment de la política com espai de transformació social. Tal i com planteja el Manifest per la ruptura ‘Més enllà del 27S’ tan sols hi ha dues opcions que mantinguin viva aquesta vocació des de la radicalitat democràtica i respectant la urgència a la que obliga l’emergència social actual. Si s’ha d’augmentar i fiançar la participació i transparència dels processos electoral, hi ha, tal i com afirma Joan Subirats o Josep Fontana, dues opcions bàsiques. El que subscriu aquest bloc votarà per la de ‘CatSiQueEsPot’ amb tot el respecte per la coherència social dels companys/es de les CUP. En el meu cas la balança cau pel costat de la complicitat que em desperten el compromís i la vocació pública de persones com en Joan Coscubiela, la Gemma Lienas o el propi Lluís Rabell.