Via Làctia

Ni els 23 punts d’observació de la guàrdia urbana ni els càlculs realitzats pels més experts geògrafs/es poden donar més certesa de l’èxit de la diada, que el fet de llegir la premsa més casposa. El to agre que condensa la polpa tòxica que serveixen amb l’habitual fanfàrria les rotatives ultra indica que, una vegada més, la realitat no s’ha deixat disfressar. Però tampoc se li escapa a ningú que, tot i que escaldi, el desafiament rampant de la ciutadania catalana tampoc acaba de perjudicar al PP. Al cap i a la fi l’alto el foc d’ETA, el 2006, qüestionà la continuïtat de l’estratègia mitjançant la qual alimentava la visceralitat política necessària per cohesionar les pròpies files, amb l’amenaça latent d’un enemic interior. Així la campanya de criminalització de l’Estatut català, inaugurada aquell mateix any i perpetuada amb la recollida de signatures i l’abjecte recurs d’inconstitucionalitat, corroborava l’apressant anhel del PP per disposar d’un cavall de batalla alternatiu que li servís per mantenir viva aquesta passió.

Des de la vergonyosa sentència del tribunal constitucional, a principis de l’estiu de 2010, la reacció a Catalunya fou la de mostrar un rebuig frontal al talant antidemocràtic d’un partit que, lamentablement, no vol o no pot superar el deix autoritari que delata el seu origen dictatorial. Descomptat el vot popular català, l’èxit de la diada li serveix al PP per a reforçar la seva campanya estatal, erigint-se en l’únic valedor de la unitat nacional, tot i que en aquesta matèria li ha sortit la competència de la prole d’en Albert Rivera, que dona el mateix discurs però sota una pàtina una mica més ‘guai’. També s’ha de remarcar que en el cas del PP i de Convergència existeix una certa complementarietat. Del que es tracta és, a fi de comptes, de retroalimentació. I quan el que es pretén es amagar les misèries, poc o res no importa el color de la catifa sota la que es vulguin escombrar. Així la crispació li serveix a l’un i a l’altre per a evitar per igual qüestions tan delicades i immediates com la corrupció o la davallada social.

Catalunya necessita urgentment un referèndum. I l’estat espanyol necessita urgentment un referèndum català. Sense un procés democràtic a l’alçada de la cultura política del segle XXI, l’estat qüestiona la seva capacitat per a ser un interlocutor políticament seriós a Europa i també a nivell global. Pel que fa el govern català tampoc existeix alternativa a l’aprovació popular. L’actual deriva en el concepte de majoria suficient, des dels dos terços que requereix qualsevol projecte constitucional, a la majoria simple, fins arribar finalment al 44% d’una majoria ‘plebiscitària’, dibuixa un itinerari que sembla replicar a Catalunya la trajectòria autoritària i escassament democràtica que, fins fa poc, era marca exclusiva del PP. És inviable emprendre una transformació institucional amb una societat dividida, però esdevé una falòrnia tendenciosa quan es pretén assolir mitjançant un subterfugi electoral.

El grau de reactivitat acumulat a Catalunya es fa evident també en el tractament informatiu. El to d’alguns articulistes sembla voler obrir la via per inaugurar ‘La Razón’ a la catalana, amb la vella tècnica de tirar la pedra i amagar la mà, o tirar de fantasia quan flaquegen els arguments. En el cas de la Radiotelevisió pública catalana és de sospitar que algú hagi cregut que afalagar als uns el mateix temps que es denigra als altres, és complir amb la neutralitat i imparcialitat que reclama un procés electoral. Amb tot això s’estableix un precedent perillós perquè es legitima la manipulació informativa i es desarma un diàleg social que resulta especialment rellevant quan del que es tracta és de configurar una cambra a la que se li reclama una especial responsabilitat.

A partir d’alguns detalls i declaracions del govern d’Artur Mas, ens temem que el que es pretengui sigui construir un Parlament prou feble a l’hora d’articular majories, com perquè no hi hagi capacitat per canviar per exemple l’executiu català. Davant la sospita de que el que es persegueix es seguir governant amb pressupostos prorrogats i càrrecs en funcions, és hora d’exigir, també des dels mitjans de comunicació, que es defineixin les propostes i els equips que pretenen governar. L’atur, la pèrdua de cohesió, la fallida industrial tan evident en casos com Valeo o Solvay, precisen de polítiques concretes i urgents, de vies catalanes que no tan sols mostrin l’horitzó o ens orientin de nit, sinó que apuntin solucions concretes per a superar la marginació, la incertesa i la precarietat.