Un dels meus primers records democràtics ve lligat al referèndum del 12 de març de 1986. Les llàgrimes de decepció d’una companya de la Facultat de Filosofia per haver d’assistir a la derrota del No a l’OTAN, anticipà quelcom de l’amargor política que hauria d’experimentar cada vegada que un partit, pel bé del ‘mal menor’, executés una nova enganyifa electoral. En el cas del PSOE, la Unió Europea, com a argument de pes, ja havia justificat una traïció anterior, el brutal desmantellament industrial que va comportar conseqüències que encara estem pagant avui quan han passat més de 30 anys. Potser per aquesta raó si el que més repel•leix de l’encíclica de Felipe González ‘als catalans’ és el seu miserable paral•lelisme entre la política catalana i “l’aventura alemanya o italiana dels anys trenta”, el que més sorprèn és la dura crítica que dedica a Alexis Tsipras. Al cap i a la fi el president grec no ha deixat de fer exactament el mateix que va fer ell, ara fa tres dècades, tot i que amb un tarannà menys populista i quelcom més d’audàcia política.
Mancat d'arguments, l’ancià mestre de la disfressa redunda així en les seves velles arts: la persuasió i la provocació. Tanmateix quan utilitza allò de “Saben que el que els hi estic dient és veritat” o “Em poden creure”, no aconsegueix imprimir al seu missatge la solidesa de l’erudit, sinó que transmet un envaniment que resulta petulant i tronat. Llàstima que Felipe González a la seva llarga carrera no hagi volgut transformar-se i créixer, sinó que ‘el canvi’ que marcà l’inici de la seva trajectòria electoral hagi estat sempre el canvi de terç, la traïció a la promesa realitzada, el fet d’adaptar-se a una suposada ‘força major’. Si les maneres del socialisme espanyol van suposar l’ascens a la cultura democràtica europea, s’ha de constatar que la ciutadania s’esperava quelcom més. Que l’accés a un model social fort, o així es prometia, suposés la renúncia a la capacitat de transformar la realitat social, fou i segueix essent el major desengany polític experimentat fins avui. La conquesta social mai pot reemplaçar la cultura democràtica i això és el que potser Felipe no ha entès mai.
L’ex president del PSOE acabà caient amb la seva ‘força major’ en un bucle històric, i, mal que ens pesi, no refermà la democràcia del segle XX, sinó que introduí la segona restauració borbònica. Amb ella va venir la corrupció i el clientelisme que segueixen condemnant avui qualsevol progrés o desenvolupament de l’estat espanyol i que sembla evident, s’estengué també a la política a Catalunya. Que Felipe González com a suposat lluitador democràtic vulgui menyscabar el procés que viuen els/les catalans/es avui, resulta del tot lamentable. Es pot estar d’acord o no amb el caràcter ‘plebiscitari’ que ha volgut imprimir Mas a la seva estratègia electoral, però és perfectament transparent i democràtica. No li correspon a ningú més que a la ciutadania catalana la decisió de si sembla o no viable el conglomerat ‘nacional’ de ‘Junts pel Sí’ com a projecte social i polític, o si prefereixen una alternativa de progrés. El to emprat pel ex president, tendenciós i primari, no fa més que donar arguments a qui vol evitar, sigui com sigui, un debat basat en propostes.
Es aquest tipus d’interferències el que ajuda a que se li acabi furtant a la ciutadania catalana la possibilitat de descobrir quines son realment les alternatives. Qüestions tan transversals i urgents i que tan poc saben de fronteres com les polítiques de consolidació fiscal, la solidesa dels serveis públics, el TTIP, la regeneració democràtica o la qualitat de l’ocupació, son les que haurien d’alimentar en aquests moments el debat públic. Ben al contrari s’estén la contaminació política, informativa i fins i tot judicial que intoxica la precampanya i la porta exactament al terreny d’aquells/es que prefereixen quedar-se a la perifèria dels programes polítics per tornar una i altra vegada als tòtems. Per aquesta raó és hora de forçar, al marge de tot tipus d’interferències, un diàleg constructiu sobre les propostes que han de governar Catalunya en el futur immediat. Això implica parlar de compromisos clars en la lluita contra la corrupció, el desenvolupament d’un model fiscal progressiu i just, el dret a un treball digne o l’accés a una sanitat i una educació públiques de qualitat, qüestions que son, totes elles, tan rellevants i imprescindibles com la sobirania i la construcció d’un projecte nacional.
dilluns, 31 d’agost del 2015
Encíclica Felipina
Un dels meus primers records democràtics ve lligat al referèndum del 12 de març de 1986. Les llàgrimes de decepció d’una companya de la Facultat de Filosofia per haver d’assistir a la derrota del No a l’OTAN, anticipà quelcom de l’amargor política que hauria d’experimentar cada vegada que un partit, pel bé del ‘mal menor’, executés una nova enganyifa electoral. En el cas del PSOE, la Unió Europea, com a argument de pes, ja havia justificat una traïció anterior, el brutal desmantellament industrial que va comportar conseqüències que encara estem pagant avui quan han passat més de 30 anys. Potser per aquesta raó si el que més repel•leix de l’encíclica de Felipe González ‘als catalans’ és el seu miserable paral•lelisme entre la política catalana i “l’aventura alemanya o italiana dels anys trenta”, el que més sorprèn és la dura crítica que dedica a Alexis Tsipras. Al cap i a la fi el president grec no ha deixat de fer exactament el mateix que va fer ell, ara fa tres dècades, tot i que amb un tarannà menys populista i quelcom més d’audàcia política.
Mancat d'arguments, l’ancià mestre de la disfressa redunda així en les seves velles arts: la persuasió i la provocació. Tanmateix quan utilitza allò de “Saben que el que els hi estic dient és veritat” o “Em poden creure”, no aconsegueix imprimir al seu missatge la solidesa de l’erudit, sinó que transmet un envaniment que resulta petulant i tronat. Llàstima que Felipe González a la seva llarga carrera no hagi volgut transformar-se i créixer, sinó que ‘el canvi’ que marcà l’inici de la seva trajectòria electoral hagi estat sempre el canvi de terç, la traïció a la promesa realitzada, el fet d’adaptar-se a una suposada ‘força major’. Si les maneres del socialisme espanyol van suposar l’ascens a la cultura democràtica europea, s’ha de constatar que la ciutadania s’esperava quelcom més. Que l’accés a un model social fort, o així es prometia, suposés la renúncia a la capacitat de transformar la realitat social, fou i segueix essent el major desengany polític experimentat fins avui. La conquesta social mai pot reemplaçar la cultura democràtica i això és el que potser Felipe no ha entès mai.
L’ex president del PSOE acabà caient amb la seva ‘força major’ en un bucle històric, i, mal que ens pesi, no refermà la democràcia del segle XX, sinó que introduí la segona restauració borbònica. Amb ella va venir la corrupció i el clientelisme que segueixen condemnant avui qualsevol progrés o desenvolupament de l’estat espanyol i que sembla evident, s’estengué també a la política a Catalunya. Que Felipe González com a suposat lluitador democràtic vulgui menyscabar el procés que viuen els/les catalans/es avui, resulta del tot lamentable. Es pot estar d’acord o no amb el caràcter ‘plebiscitari’ que ha volgut imprimir Mas a la seva estratègia electoral, però és perfectament transparent i democràtica. No li correspon a ningú més que a la ciutadania catalana la decisió de si sembla o no viable el conglomerat ‘nacional’ de ‘Junts pel Sí’ com a projecte social i polític, o si prefereixen una alternativa de progrés. El to emprat pel ex president, tendenciós i primari, no fa més que donar arguments a qui vol evitar, sigui com sigui, un debat basat en propostes.
Es aquest tipus d’interferències el que ajuda a que se li acabi furtant a la ciutadania catalana la possibilitat de descobrir quines son realment les alternatives. Qüestions tan transversals i urgents i que tan poc saben de fronteres com les polítiques de consolidació fiscal, la solidesa dels serveis públics, el TTIP, la regeneració democràtica o la qualitat de l’ocupació, son les que haurien d’alimentar en aquests moments el debat públic. Ben al contrari s’estén la contaminació política, informativa i fins i tot judicial que intoxica la precampanya i la porta exactament al terreny d’aquells/es que prefereixen quedar-se a la perifèria dels programes polítics per tornar una i altra vegada als tòtems. Per aquesta raó és hora de forçar, al marge de tot tipus d’interferències, un diàleg constructiu sobre les propostes que han de governar Catalunya en el futur immediat. Això implica parlar de compromisos clars en la lluita contra la corrupció, el desenvolupament d’un model fiscal progressiu i just, el dret a un treball digne o l’accés a una sanitat i una educació públiques de qualitat, qüestions que son, totes elles, tan rellevants i imprescindibles com la sobirania i la construcció d’un projecte nacional.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
...i la resta de Serveis Socials, Ricard, especialment els que refermen l'emancipació professional de les dones...ara, amb les retallades Mas-clistes, en aquests àmbits laborals, s'ha retrocedit alguna dècada. No és casual, és patriarcal neo lliberal.
...i la resta de Serveis Socials, Ricard, especialment els que refermen l'emancipació professional de les dones...ara, amb les retallades Mas-clistes, en aquests àmbits laborals, s'ha retrocedit alguna dècada. No és casual, és patriarcal neo lliberal.
Gràcies César pel teu comentari. Tens raó, un dels eixos centrals de la cultura del risc i de la dependència és precisament desempoderar les dones. El sistema és Mas-clista i ja si tan sols fos per això convindria canviar-lo... Salut!
Publica un comentari a l'entrada