Autèntics

No sabem si les 15.000 persones que es van manifestar el passat29 de juliol a Helsinki eren autèntics finesos, però sembla que no és poc el que han fet per salvar la bona imatge del país escandinau. Els comentaris publicats per Olli Immonen, un jove militant del partit ultraconservador ‘els verdaders finesos’, en el que deia somniar “amb una nació forta i valent que derrotarà el malson del multiculturalisme” va tenir així la resposta que es mereixia. Qui presenta la immigració com una “bombolla lletja en la que viuen els nostres enemics i que ben aviat esclatarà en un milió de trossos” alimenta un discurs que trasllada la culpa de la precarietat i de la ruïna social, en la penosa lògica del feixisme, a un enemic imaginari amb cara d’estranger.

L’extensió de la xenofòbia, fins i tot en la tolerant societat escandinava, és l’altra cara de la moneda del imperi de l’austeritat imposat a nivell europeu. En el cas de Finlàndia el procés de contaminació ideològica és especialment rellevant per tractar-se d’un dels models de referència en termes de creixement econòmic i social. Fins fa ara 3 anys, abans de que entrés en recessió, el país era un dels destins preferits per la inversió mundial per davant de Suècia, Alemanya o Suïssa i el setè en el rànquing de competitivitat global. La crisi econòmica ha comportat que el deute públic augmentés fins arribar al 60,3% del PIB i l’atur fins el 9,4%. El que per l’estat espanyol seria un somni, a Finlàndia esdevé un malson.

Però potser no és tan interessant la lectura de les dades macroeconòmiques com la narrativa que situa i interpreta els orígens de la suposada crisi. Al marge de l’efecte del boicot rus a les exportacions europees que llastra amb força la seva balança comercial, els experts parlen de dos factors que han incidit en la ‘davallada’ de l’economia finesa. Tenen a veure amb dos sectors, el tecnològic i el del paper. El primer tenia en Nokia un lideratge empresarial que va arribar a suposar el 25% del creixement del PIB. El fracàs de la seva estratègia tecnològica davant Apple i la competència xinesa, ha suposat una pèrdua tan sols comparable a la que experimentà la indústria paperera a causa dels canvis en la demanda mundial.

Si sembla evident que en un cas la ruïna ha obeït a un canvi en al dinàmica de consum (del paper al format digital), i en l’altre és conseqüència dels errors de la direcció d’una multinacional, la lectura que es pretén imposar és ben diferent. Així el recent elegit primer ministre liberal, el milionari Sipilä, manifestà que el problema rau en la “apatia, incapacitat de realitzar reformes i la pèrdua de confiança” i que per tant és hora d’aplicar la medecina de la devaluació interna. Així anuncia ja retallades en les prestacions, facilitats per a l’acomiadament i la desarticulació de la negociació col•lectiva amb tal de baixar salaris. En definitiva la vella estratègia d’interpretar interessadament la causa per a poder aplicar una teràpia que és un fi en sí mateix.

Quan el govern finés està composat per liberals, conservadors i els així anomenats ‘verdaders finesos’ no és d’estranyar que com a mínim aquests últims s’hagin posat a buscar amb desesperació un boc expiatori. Mal s’entendria que els que defensen ‘la verdadera nació finesa’, així Immonen, comencin per retallar els salaris i pensions dels seus paisans. La teràpia introduïda a Finlàndia de la ma d’Anders Borg que, del 2006 al 2014, ja va aprimar el sistema del benestar suec, precisa així d’un paràsit o d’una plaga, en la lacerant terminologia d’en Cameron, que justifiqui l’aplicació d’un tractament que va en contra dels interessos de la població.

Un altre expert en aquestes estratègies és el populista hongarès Víktor Orban que, entre d’altres coses, ha destacat per la seva homofòbia i pels atacs continuats a la llibertat de premsa. La construcció d’un gran mur en la frontera amb Sèrbia ha anat acompanyada d’una campanya en la que s’anuncia als migrants des de grans tanques publicitàries que “Si vens a Hongria, no et quedis amb la feina dels hongaresos”, el que recorda el discurs d’algunes de les ‘grandeses’ del nostre populisme patri.

La paradoxa en les reformes d’Orban ‘l’autèntic’ és que han devaluat laboral i socialment el país fins el punt que ja son 400.000 els joves que han fet les maletes i han marxat. Esperem que tot i les afinitats lingüístiques en el marc de la família fino-úgria no se’ls hagi acudit buscar refugi i ‘envair’ Finlàndia...


La bombeta va de vacances. Tornem el 2 de setembre!