Plena sobirania

Ha començat la campanya electoral a Catalunya. Amb ella s’ha deslligat una certa agressivitat cap a postures que no entren en la lògica de la ‘llista única’. La manca de respecte democràtic cap els i les que no li reconeixen el caràcter ‘plebiscitari’ al procés d’eleccions al Parlament Català, i que identifiquen l’estratègia suposadament ‘nacional’ liderada pel president Mas, amb una estratègia ‘política’, es realment preocupant. Comporta una tensió que enrareix i crispa la confluència principal i majoritària de tots aquells i aquelles que estan pel dret a decidir i per la sobirania plena del poble de Catalunya. Per això sembla necessari reconduir el debat des del respecte mutu i situar el procés electoral en el marc que li es propi i que no és cap altre que la maduresa social i democràtica que sempre ha caracteritzat a la ciutadania catalana. És en aquest sentit que es situen a continuació quatre qüestions que semblen prou rellevants:

Continuïtat. És comprensible l’enuig de qui es resisteix a que la llista del ‘Junts pel Sí’ sigui identificada com la ‘Llista de Mas’. La resposta terminant i clara de la vicepresidenta del govern Neus Munté, corregint a Raül Romeva per a dir que el pacte sí estableix que Artur Mas serà el President, i que tot està ‘parlat i ben parlat’, sembla deixar clar que efectivament ens trobem davant una ‘llista del President’. La conjectura que Convergència ha decidit diluir de manera estratègica la seva ‘marca electoral’ en un moviment transversal per a posar fi a la pèrdua de vots provocada per les seves polítiques socials i econòmiques, no sembla per tant irreverent ni tampoc mal intencionada i mereix el degut respecte.

Credibilitat. Qui presenta les eleccions com un ‘plebiscit’ associa el vot a la ‘llista única’ amb un vot referendari que legitima l’aplicació d’un full de ruta en el futur immediat. Aquest preveu la celebració d’eleccions constituents, l’elaboració d’una constitució i un referèndum per a aprovar-la. Tanmateix pels que formem part de l’àmplia majoria que recolzà la celebració d’un referèndum a Catalunya i que vam haver d’assistir a com la Generalitat s’anava arronsant fins a convocar una ‘consulta’ absolutament neutral pel que fa la seva transcendència política, sembla improbable que qui renuncià a celebrar un referèndum fa menys d’un any, ara vagi a aprovar una llei de transitorietat jurídica.

Coherència. És factible que la majoria que tregui la llista única no sigui absoluta. A l’espera del resultat convé com a mínim considerar aquesta possibilitat en el marc del respecte que és propi de tot procés democràtic. Si la llista única no assoleix una majoria clara el resultat serà una llista escapçada (Romeva ha anunciat la seva retirada si fracassa) i un projecte polític liderat per qui votà la reforma laboral, aprovà la llei d’estabilitat pressupostària, recolzà al govern central per a evitar el referèndum sobre el TTIP i introduí les pitjors retallades socials que ha conegut la història moderna de Catalunya. Sense oblidar la corrupció i la connivència amb interessos oligàrquics evidents.

Cohesió. La lògica de les eleccions plebiscitàries trenca de manera interessada el consens social i democràtic a Catalunya i amenaça el seu futur immediat. La important majoria social que s’enfrontà a l’esperit autoritari i antidemocràtic del govern del Partit Popular, reunia tant als defensors d’una sobirania ‘nacional’ com als que defensen la sobirania ‘popular i democràtica’. Aquesta majoria ha sigut instrumentalitzada i dividida. Els termes i formes en els que es planteja per part d’alguns i algunes la campanya intenta ara imposar la prioritat d’allò ‘nacional’ sobre allò social’, oblidant que el nexe entre l’un i l’altre és precisament allò ‘democràtic’.

Aquestes 4 qüestions mereixen ser considerades en profunditat. Qui defensa la sobirania social i política posa a la mateixa alçada l’emancipació col•lectiva que l’emancipació personal i humana. Per aquesta raó els drets nacionals no poden ser considerats mai al marge dels drets socials i laborals i han de ser defensats conjuntament. Quan països de dimensions molt semblants a Catalunya com Grècia, Portugal o Irlanda han viscut la tragèdia de la ingerència política i la invasió de competències, la cohesió social i la confluència política son la principal garantia per a assolir quelcom tan important i irrenunciable com la plena sobirania.