Tractat zombi

El Director General de la patronal ‘Trasatlantic Business Council’ Tim Bennet ho te molt clar: L’Acord Transatlàntic sobre el Comerç i la Inversió (TTIP) és com en Elvis Presley, que un no sap mai si està viu o està mort. Però ens temem que, la personalitat del TTIP vagi fins i tot més enllà de la d’un roquer zombi. Per a en Pierre Defraigne, un expert en comerç internacional, és cosí directe del monstre del llac Ness, que mai es deixa veure sencer, però que de tant en tant treu el cap de les gèlides aigües de l’oceà per de seguida amagar-ho a cuita-corrents. El ferri secretisme que s’ha imposat a la negociació fa que avui realment, ningú pugui parlar amb propietat de si l’acord és o no viu, o pugui donar detalls sobre el seu contingut. Se sap que com els fantasmes, dorm als soterranis del Parlament Europeu, i que creix a mor de les negociacions que es desenvolupen, sempre darrera les portes tancades d’estàncies, que es reserven amorosament a la concupiscència dels lobbistes més aguerrits. El comú dels mortals es veu així condemnat a la trista art d’especular, de burxar fins a deixar-se les ungles en el fons de les carpetes que alguna ànima generosa ha desclassificat subreptíciament, o a aplicar una bona dosi de sentit comú per à desxifrar la propaganda que amb tant d’afany promou la Comissió.

Per sort hi ha gent a la que no li manca visió. Així l’esmentat Pierre Defraigne ens recorda en un magnífic article que el TTIP obeeix abans que res a dues qüestions d’ordre estratègic. Per una banda tracta de donar resposta a les polítiques fallides d’austeritat a Europa, i amagar el seu alt cost social en termes de desigualtat i d’atur, perpetuant amb la seva signatura la constant fugida endavant que caracteritza la filosofia neoliberal. Per l’altra, formaria part, juntament amb el TPP (Trans-Pacific Partnership), d’una estratagema geopolítica amb la que els EEUU pretendrien forçar comercialment a la Xina a flexibilitzar el seu mercat intern, i recuperar així el lideratge econòmic mundial. El que de cap manera és el TTIP és un acord de caire purament comercial. Al marge de l’eliminació d’uns aranzels ja prou reduïts, de la liberalització de serveis o de la flexibilització de la contractació pública, el tractat desplega tres instruments; el de convergència regulatòria, la assumpció de regles comunes i l’adopció de mecanismes d’arbitratge internacional, que el converteixen en una iniciativa que interfereix directament en la nostra sobirania política i social i incideix amb força en àmbits com el laboral, el públic, el industrial o el medi ambiental.

Que un tractat d’aquestes característiques sigui tractat exclusivament en l’àmbit de la política comercial europea suposa un disbarat. La confidencialitat prevista per a una negociació comercial no es pot justificar en l’àmbit d’un acord que remou l’estructura de garanties i drets amb tanta o més força que el frustrat tractat constitucional. El procediment reservat a negociadors i experts, no preveu tampoc el debat i l’esmena parlamentària del text, ja sigui a nivell europeu o estatal. La disposició de tot el procés, amb el darrer acte al congrés dels EEUU on s’hauria d’aprovar també el TTIP, te un aire de farsa, una aurèola d’estratagema política que sembla voler furtar-li a la ciutadania europea la capacitat d’incidir en un projecte que l’afecta en tots els plànols de la seva realitat econòmica, política i social. Perquè el que posa en joc el TTIP és la qualitat de l’ocupació, dels serveis públics, de l’alimentació, la viabilitat de la petita i mitjana empresa i la sostenibilitat mediambiental, però afecta també de ple a la pròpia construcció europea embarcant a la Unió en un projecte que no te en compte les evidents desigualtats i que ens condemna a exercir de comparsa geopolítica d’uns EEUU entossudits en ressuscitar una desfasada lògica de blocs.

L’asimetria institucional entre els EEUU i Europa, amb una clara immaduresa estructural per part de la UE a l’hora de consensuar polítiques fiscals o de disposar de recursos pressupostaris per a una política comú, converteixen qualsevol projecte d’integració econòmica transatlàntica en un risc inassumible. La divergència en l’estratègia climàtica, en la concepció dels drets de ciutadania, en la cultura que separa allò públic d’allò privat, fan del TTIP un pas cap a la dissolució de la identitat europea en el marc d’una aventura amb reminiscències imperials. Diu en Sami Naïr que el tractat persegueix “obstruir la senda a la mera possibilitat d’un espai econòmic europeu competitiu globalment”. I no li manca la raó. L’acord que es negocia distreu la nostra atenció de la necessitat de recuperar la vocació social i política del projecte comú i d’explotar el potencial de creixement social i econòmic que ofereix el nostre mercat intern. Suposa a més un fre a allò que sembla evident: La globalització precisa de multilateralitat. Per a frenar el canvi climàtic, per a combatre la pobresa extrema, per a instaurar la pau. Per això és prioritari reforçar les institucions multilaterals i arribar a acords i compromisos que posin fi a la globalització com a procés d’harmonització a la baixa i inverteixin la tendència en pro d’una globalització justa. Per a això son necessaris els EEUU, però també la República Popular Xinesa o una Unió Europea que posi en joc la seva pròpia visió geopolítica.