La ciutadella

Al 1994 la fortuna li somrigué a en Mateo Renzi. Fou en un programa de televisió i el jove, que en aquell moment comptava 19 anys, feia ostentació dels mèrits que, dues dècades després, li valdrien, tot i no ser votat ni acreditar tampoc cap capacitat o experiència, la direcció del govern italià. Audàcia, desimboltura i una ambició sense límits. Aquestes eren i continuen sent les seves principals credencials. Però la carrera de Renzi no tan sols la han escrit colze a colze ell i la roda de la fortuna, sinó també tots i totes aquelles que s’han deixat enlluernar i seduir pel seu ímpetu, la seva arrogància y la seva notòria carència d’escrúpols. I no son pocs els que li han hagut de cedir el pas. En la seva pròpia organització, el democristià Partit Popular, en les coalicions de l’Olivo i la Margarida, i, finalment, en el PD, on li arrabassà el càrrec sense contemplacions ni gaire pietat al seu confrare Enrico Letta. Expert en mercadotècnia i militant de la visió més radical del màrqueting i de la política, això és, aquella que no li dona cap importància ni al producte ni a la ideologia, sinó que la única fi que persegueix és l’èxit i el triomf personal i subjectiu, Mateo Renzi és avui el primer ministre més jove de la història d’Itàlia, tot i que amenaça amb convertir aquesta fita, en una calamitat sense precedents.

Així ho pensa la major part de la ciutadania italiana, o, com a mínim, tots els i les que aquest divendres van aturar el país sota el lema ‘Cosí non va’. Aquest eslògan és gairebé idèntic al de la vaga general convocada el 29 de setembre de 2010 a l’estat espanyol, per la reforma laboral i la rendició incondicional de José Luis Zapatero davant els mercats. Tanmateix a diferència del president espanyol, que al cap i a la fi governà 6 anys abans de cedir-li la sobirania al FMI, la Comissió i el Banc Central Europeu, el cap de govern italià no ha trigat ni 10 mesos en imposar, sense mandat ni tampoc legitimitat alguna, la precarietat i la flexibilització del mercat laboral. La vituperada ‘Jobs Act’ suposa, juntament a la llei d’estabilitat i una contrareforma en tota regla de l’Administració Pública, la mateixa reorientació neoliberal de l’economia que s’imposà a l’estat espanyol el 2010, i tindrà, ens temem, el mateix efecte devastador sobre la classe treballadora. Però mentre el florentí llueix la seva ximplesa presentant l’harmonització a la baixa de la contractació i del dret com un acte de justícia amb els més precaris, és d’esperar que la major part de la ciutadania italiana hagi començat a entendre que, al darrera del suposat vigor i dinamisme d’aquesta titella política, no s’amaga més que palla i tela trencada.

El periodista Piero Ostellino que es defineix a sí mateix com a lliberal democràtic, i que per tant, passa per moderat, descrivia en un article recent el caràcter ambiciós i cínic d’en Renzi distingint-hi els estigmes de l’autòcrata que, al preu de l’èxit i del reconeixement públic, no dubta en vendre a propis i a estranys. Les qualitats tragicòmiques i teatrals del primer ministre, semblen així agermanades amb les d’en Silvio Berlusquín i d’en Beppe Polichigrillo, altres dos personatges cèlebres d’aquella barreja de política, carnaval i acrobàcia mediàtica que ve a ser pels italians, sinó la Política dell Arte, sí la Comèdia Política. Res que hagués de suposar un drama d’especial rellevància, si no fos perquè Renzi és el resultat d’un ampli consens en una esquerra que havia dipositat en ell l’esperança del relleu generacional i de la recuperació, com a mínim en part, de la dignitat de la política. La desil•lusió és gran i torna a enfrontar l’esquerra italiana amb allò que Bruno Trentin definia com la necessitat d’assumir “conscientment la desgràcia”. És hora per tant de fer balanç i de revisar què ha fallat perquè, una vegada més, el poder hagi aconseguit imposar la governabilitat a la política.

Deia Trentin en ‘La ciutat del treball’ que: “En el nou context en què s’hi troba l’esquerra i en la recerca de nous camins per a superar la seva profunda crisi d’identitat, el primer pas hauria d’ocupar-se d’un projecte de societat, capaç de donar legitimitat a l’aspiració de governar, i, abans, legitimitat i sentit a les aliances polítiques i socials que l’esquerra deuria intentar construir”. 17 anys després i vistes les espantades dels Renzi, Valls, Zapatero, Blair y Schröder, sembla evident que a l’esquerra, si és que així li podem dir, li continua mancant un projecte, i que, a falta d’una identitat forta, la laxitud ideològica de la socialdemocràcia promou una deriva que afavoreix l’execució del ideari neoliberal. Davant la ciutat del treball de Trentin que hauria de ser el seu hàbitat natural, s’aixeca la ciutadella a la que aspiren tots aquells arribistes i insensats que confonen poder i política. A ells cal dir-los que no n’hi ha prou amb gestionar la intenció de vot, ni amb enganyar a la majoria, perquè això acaba sempre en el maquillatge estadístic i la mordassa al dissident. La veritable política és la transformació social, la justícia històrica i la democràcia en moviment. I això no s’hi pot encabir en cap ciutadella, sinó que tan sols es pot assolir des de la ciutat del treball.