Lampedusa

Les imatges que ens arriben des de Lampedusa, mantes platejades i daurades pels vius, blaves i verdes pels morts, han tornat a commocionar la ciutadania europea. L’enèsim naufragi i les seves funestes conseqüències, aquesta vegada a menys de mig kilòmetre de les platges de la illa italiana, son prova de la deshumanització de la política d’estat en termes d’immigració. Perquè avui és il·lusori parlar de política d’immigració europea. Tot i existir Schengen o una situació demogràfica que s’utilitza sempre de nou per tergiversar i argumentar a favor de la necessitat irrefutable de ‘reformar’ qüestions tan sensibles com les pensions, Europa continua sense tenir un projecte clar en política d’immigració. De manera idèntica a la fiscalitat, es reserva la iniciativa i la potestat a uns estats que no disposen ni dels mitjans ni tampoc dels recursos que calen per a poder governar amb èxit la situació que s’ha generat. La incapacitat a l’hora de desenvolupar una política d’immigració europea coincideix amb una altra desagradable mancança. La que mostra aquesta Europa mercantil i utilitarista a l’hora d’articular o de definir una identitat europea en la que es pugui reconèixer la ciutadania i que expressi la seva vocació històrica per a la justícia i la solidaritat.

Una política d’immigració europea hauria d’establir un marc únic mitjançant el qual podessin accedir els ciutadans i ciutadanes extracomunitàries a la Unió. A l’hora hauria de garantir l’assumpció immediata de tots els drets vinculats al status de ciutadania europea per part dels nou vinguts: ja sigui pel que fa el dret al treball, la residència, o la lliure circulació. Tanmateix, el marc legal existent condemna als no europeus a viure i treballar com a ciutadans de segona classe. Es restringeix el seu dret a la lliure circulació o a serveis de primera necessitat, com la sanitat, la formació o l’ajut social. Fixa a més criteris selectius des del moment que vincula el dret d’accés a la UE amb la contractació laboral (estacionalitat...), o les competències i qualificacions professionals (tarjeta blava). Així l’Europa que serveix els interessos de les grans corporacions i multinacionals, tot i tenir un dels PIB més elevats del món, pugna per atreure cervells amb tal d’estalviar-se despesa en educació. Tot i que això suposi espletar recursos públics de països més pobres. La Unió Europea vol ser atractiva per als ‘competents’ al mateix temps que pretén repel·lir als ‘necessitats’.

En relació a la demanda, la gestió de la immigració va més enllà de la lluita contra les màfies, o el control del tan esbombat ‘efecte crida’. Son les grans diferències, en termes de seguretat, de certesa, però també de justícia social i de drets laborals, les que fan que per a molts; perseguits, refugiats, precaritzats, la migració sigui una opció irrenunciable. Que Europa es mostri incapaç de desenvolupar una política de pacificació en el seu entorn immediat és potser tan lamentable com que no sàpiga promoure la democratització i el desenvolupament social i econòmic en el seu veïnatge geopolític. La política Euromediterrània no ha arribat a ser, al llarg de les darreres dècades, més que una cortina de fum que amaga interessos estratègics. Ja sigui l’accés a nous mercats, el control de les vies de comunicació o l’accés a recursos de tota mena. L’exemple de Tunis o d’Egipte hauria de ser suficient per a entendre fins a quin punt és contraproduent deixar la iniciativa diplomàtica en mans de l’oligarquia. L’actual negociació de Tractats bilaterals de lliure comerç que eviten incloure-hi indicadors com la cohesió social o el treball digne reforça una tendència que inevitablement promou les tensions socials i els conflictes geopolítics.

Quan la ideologia de l’austeritat reforça a Europa el discurs del nacionalisme industrial i del greuge patriòtic, és cada vegada més necessari obrir un debat sincer sobre la immigració, i que aquest sigui plantejat des d’una perspectiva integral. En relació a les societats d’acollida, als propis immigrants, però també als països d’origen. La sostenibilitat del model social europeu necessita de la immigració i és per tanta aquesta una qüestió que reclama un enfocament europeu que inclogui la viabilitat i la pròpia identitat del seu projecte social i humà. No és possible postergar més la fixació de regles comunes per a superar d’una vegada la hipocresia moral que alimenta el discurs monolític del racisme i de la xenofòbia. En política allò ‘lampedusià’ fa referència a aquells que reclamen una transformació política radical amb tal de poder mantenir intactes les estructures de poder. Avui és irrenunciable un canvi ideològic profund. Si el descendent del primer príncep de Lampedusa plantejava en el seu magnífic ‘Gatopardo’ que calia canviar-ho tot amb tal que res canviés, avui hem d’exigir un primer canvi real i efectiu. Per dignitat i per sentit de la justícia, aquest canvi hauria de produir-se precisament en la nostra política d’immigració. Per Lampedusa i per Europa.