Sortint de Marienthal

Gràcies a l’amic Montero arriba a les meves mans el llibre ‘els desocupats de Marienthal’. Es tracta d’un estudi sociogràfic realitzat al 1932 per un grup d’estudiosos austríacs, amb tal d’esbrinar les conseqüències de la desocupació de llarga durada. El treball de camp va ser dirigit pels sociòlegs Paul F. Lazarsfeld, Marie Jahoda i Hans Zeisel i es centra en Marienthal, un poble proper a Viena, on fins dos anys abans hi existia una fàbrica tèxtil. De les 478 famílies censades, 367 estan sense feina i els investigadors intenten fixar mitjançant tot tipus de fonts, variables i indicadors, el impacte de la desocupació. En base a l’alimentació, a l’estat de salut, l’organització del temps, l’administració domèstica, les simpaties polítiques, però també els perfils biogràfics o les expectatives de grans i petits, els estudiosos descobreixen, miden i tipifiquen actituds que van des de la integritat a la resignació, la desesperació o l’apatia. L’estudi es converteix així en una lectura intensa i apassionant. No pel grau de concreció, sinó perquè més enllà del llenguatge científic i de la preocupació metodològica, aconsegueix transmetre una sensació de proximitat i complicitat orgànica que crea tensió i resulta profundament commovedora.

Els temps han canviat molt des que s’escrivís ‘Els desocupats de Marienthal’. Tot i el progrés social i econòmic, la realitat de l’atur no irromp avui a les nostres vides quotidianes més que envoltada per un higiènic núvol estadístic o mitjançant les puntades breus i indolores del sensacionalisme. Des de finals dels anys noranta quan aparegué la tercera via i l’articulació d’una estratègia europea d’ocupació, s’ha succeït una rotunda transferència de responsabilitats. De la política i l'economia a l’àmbit del individu. Poques frases sintetitzen millor aquest canvi de terç que el leitmotiv de la reforma laboral del socialdemòcrata alemany Gerhard Schröder: ‘exigir en comptes de promoure’. El que en alemany suposa un gir insignificant a nivell fonètic (fordern statt fördern) comporta una autèntica càrrega de profunditat per al nostre model social. Suposa una translació de la ‘culpa’ de la desocupació de l’àmbit estructural i econòmic al conjuntural de la personal. El fonament jurídic alemany no fixa el dret al treball ‘i a una remuneració suficient’ com sí ho fa la nostra constitució al seu article 35. Però tampoc aquesta diferència deixa de ser un matís a partir del moment en que també aquí es comencen a aplicar les mateixes polítiques ‘d’estat’.

El canvi que s’opera amb ‘l’Agenda 2010' en el mercat laboral alemany és presentat avui de manera tramposa, com la clau de l’èxit del segon ‘miracle econòmic’ alemany. S’ometen qüestions com la cogestió, la liquiditat del sistema financer, el model impositiu o la despesa en formació, recerca i innovació per part de les empreses. Es pretén argüir que el govern de la república federal va ser el únic que es prengué seriosament l’estratègica d’ocupació europea i va fer els deures a temps. Aquesta estratègia neix amb el Consell Europeu d’Amsterdam, al 1997, i s’articula al voltant de quatre prioritats: l’ocupabilitat, l’emprenedoria, l’adaptabilitat i la igualtat entre homes i dones. A excepció d’aquesta darrera, les prioritats es basen en el mite de la iniciativa individual com a motor bàsic de la competitivitat. En el cas de l’adaptabilitat, mitjançant la mobilitat funcional o geogràfica. En el cas de l’emprenedoria es recuperen i institucionalitzen a Europa les essències de la doctrina lliberal, identificant el instint de superació, la competència i l’ambició com a factors essencials del creixement econòmic.

Però és en l’ocupabilitat on millor es pot apreciar la limitació de la ideologia que inspira l’estratègia europea d’ocupació i la seva neguitosa projecció sobre la situació actual. És cert que la capacitat d’una persona per a trobar un lloc al mercat de treball es basa en les seves competències, això és, en la seva formació, capacitats, experiència, qualificació, però també en la seva actitud i aptituds psicosocials, això és, la seva autonomia, maduresa i la seva disposició i conducta. Tanmateix sembla evident que una persona amb la mateixa ocupabilitat serà molt menys ‘ocupable’ en un mercat laboral que en un altre, en funció de les condicions estructurals. En un marc com el de Marienthal, no hi haurà ocupabilitat que valgui ni emprenedoria possible perquè no hi ha demanda ni inversió. Quedaria per tant l’adaptabilitat. Que les 367 famílies agafessin el camí de la següent fàbrica, o, en el cas de no haver-hi més fàbriques, s’adaptessin a l’entorn menjant baies i insectes. Sembla evident que el camí que ens ha de treure de Marienthal no és el de l’emigració, ni tampoc el de l’ocupabilitat, l’emprenedoria o les reformes estructuralas. De Marienthal se surt adaptant, això sí. Però adaptant les circumstàncies a les necessitats i capacitats de les persones. En això se li diu seny, solidaritat, sobirania i quelcom tan estrany com economia política.