La torre de paper

A finals de setembre es va escenificar l’aixecament de la bandera de la Unió a la futura seu del Banc Central Europeu a Frankfurt. Davant l’absència del seu president, Mario Draghi, va presidir l’acte el membre alemany del Consell de Govern de l’Eurobanc, Jörg Asmussen. Aquest va voler aprofitar l’ocasió per a explicar les errades en el càlcul del pressupost del projecte arquitectònic. En comptes dels 850 milions previstos, les dues torres, de 186 i 165 metres cadascuna, suposaran pel contribuent 1.200 milions d’euros. Un augment del 40%. Però lluny de que això comporti un procediment de dèficit excessiu que impliqui una disminució dels salaris dels executius del BCE i, de passada, un retall dels salaris dels seus empleats, com s’hauria de témer en aquests temps de socialització de riscos, el import serà assumit en tota la seva integritat. I es que, sembla ser, hi ha raons de pes. El increment dels preus dels materials i serveis era aparentment tan imprevisible com els problemes de licitació i els inconvenients estructurals que s’han derivat de la construcció.

Perquè: Qui anava a endevinar que el pes específic de la futura seu del BCE amenacés els ciments i el sostre del gran mercat central (Grossmarkthalle) de Frankfurt, on es vol construir? Com a mínim no se li va acudir al responsable del projecte que, és molt probable, a més estava subcontractat. Però tot i les suspicàcies sens dubte supèrflues, la cosa porta cua. Que el temple de l’economia financera europea amenaci tot i que sigui en el càlcul d’estructures un recinte de l’economia real, sembla respondre abans a la justícia poètica que a la imperdonable manca de professionalitat d’un projectista en concret. Que el mercat sigui a més un mercat alemany l’embrolla tot una mica més. En aquestes alçades convé recordar que la perniciosa arquitectura financera europea, en estat de definició permanent, te com a principal objectiu salvar l’economia real alemanya. De fet, el constant ajornament de la posada a punt d’una supervisió financera que es realitzi des d’òrgans col•legiats europeus, salva de l’escrutini als bancs alemanys que, es sap, estan tan intoxicats com el comú dels bancs 'dolents', ja siguin espanyols, alemanys o europeus.

De fet, a Frankfurt corren rumors que el Banc Central Europeu s’ha convertit per a Àngela Merkel en el seu sudari homèric particular. Com si fos Penélope a l’espera del seu Ulisses, la canceller estaria posant tot el seu èmfasi davant els pretendents en teixir al llarg del dia un Banc Central Europeu, per després poder desfer-ho per les nits amb, sembla evident, nocturnitat, però també traïdoria. Hi ha qui diu que quan es para l’obra, s’ha vist sovint sota la lluna que il•lumina el Meno un ombra fantasmagòrica que s’emporta juntes d’enduriment, formigoneres, biguetes i tota mena d’utensilis d’obra. Que així es condemna al projecte europeu a un indesitjat etern retorn, deficient des del punt de vista econòmic, sembla evident. Però fa que el comú dels mortals tinguem que continuar buscant refugi a la parca empara que, en la construcció europea, ofereixen els mecanismes i fons financers per a l’estabilitat (sic!). Que a més el FEEF i el MEDE tinguin com a president a Klaus Regling, un economista que ha alternat la seva carrera entre el Fons Monetari Internacional i el Ministeri de finances alemany, esdevé sens dubte una garantia addicional. Per a alguns, com a mínim.

Perquè per a la resta de mortals, o de mortals perifèrics, també aquí hem de salvar les diferències, la subcontractació de la política monetària europea (el FEEF, recordem-ho, és una societat establerta a Luxemburg), comporta el matís de la ‘condicionalitat’. Això és, que l’accés al crèdit, el que abans se li deia emissió de moneda, implica una bateria de mesures estructurals que, sense haver estat votades ni comptar tampoc amb la més mínima legitimitat democràtica (visqui la subsidiarietat!) s’acompanya de canvis substancials del model social. Tot i que no ens agradi, el BCE no serà una esvelta torre de cristall, el que suposaria certa transparència, sinó una torre de paper, tot i que de paper moneda. Una torre de paper i de Babel. Perquè en aquestes alçades és del tot inescrutable distingir en aquesta proliferació d’acrònims una lògica ciutadana i democràtica més enllà de la parafernàlia financera. Una construcció fallida des del seu propi disseny. Un pur instrument per a la transferència de riquesa pública a riquesa privada, com fa palès el fet que els retalls socials no arribin ni a pal•liar el cost dels interessos que paga el nostre deute sobirà.

Angela Merkel podrà seguir amb l’agulla a la ma i el teler sempre de nou per començar. Però convé que recordem que l’avantatge econòmic avui radica en la capacitat de gestionar i de definir el risc. El capital alemany guanyaria menys amb una unió monetària i financera real o amb l’enfonsament del sistema monetari europeu, del que guanya amb el risc d’insolvència dels seus anomenats ‘socis’. En la mateixa mesura el que hem de posar sobre la taula és la capacitat de definir amb intel•ligència un risc que resulta que és el nostre. El de tots. El risc social. És per això que resulta del tot inajornable estudiar en profunditat des de ja totes les alternatives. Tenir calculat fins el més mínim detall el cost que suposa actualment la unió monetària, la governança econòmica i el pacte fiscal en els termes en els que se’ns planteja. Això és ser europeista. Aquesta és la certesa que convé a la ciutadania europea ja sigui alemanya, txeca o escocesa. Davant d’una Penélope que manté viva la seva obsessió per esperar sense treva un Ulisses redemptor, caldrà valorar la possibilitat que aquest s’hagi aparellat amb Circe (a qui l’estranyaria!), o que, pot ser, s’hagi vist contagiat pel ciclop Polifem i que quan torni se’ns cruspeixi a tots nosaltres.