Vaga gitana

Malgrat el ressentiment per les recents decisions del BCE, la premsa alemanya celebra la bona sintonia entre Merkel i Rajoy. La visita de la canceller alemanya a Madrid ha permès superar les suspicàcies que havien aixecat l’aproximació del president espanyol a Monti i Hollande i ha escenificat la tornada del fill pròdig a la cleda. El Frankfurter Rundschau destaca amb el titular ‘Rajoy, l’espanyol lleial’ la bona disposició del president espanyol per estar a l’alçada de les expectatives dipositades en ell. Que aquesta lleialtat lamentablement no sigui extensiva a la ciutadania espanyola que, mal que ens pesi és la que l’ha votat, no suposa un problema. Per al govern alemany, com a mínim. Mariano atén com cal a Merkel & Cia y es lliura sol·lícit als seus dictat, tot i que això suposi que s’hagi d’armar de paciència per a corregir, com un abnegat pater familias, els vicis i xacres de la seva díscola descendència. I és que “Rajoy recorda sempre de nou als seus paisans, la importància que te l’estalvi, baixar els sous i flexibilitzar el mercat de treball facilitant, per exemple, l’acomiadament”.

La complicitat Merkel-Rajoy sembla ser és complerta. Es subratlla que Rajoy parla com Merkel, tot i que, això sí, ho faci en castellà. Un articulista de la Sueddeutsche Zeitung destaca el sorprenent semblant del llenguatge corporal d’ambdós mandataris i més enllà s’atreveix a elucubrar sobre l’origen de la simbiosi d’aquestes ànimes bessones. La clau la trobaríem en el clima i la geografia en la que es forjaren personalitat i temperament del president i de la canceller. El fred nord-est germànic per un costat, la boirosa i humida costa gallega, “tan allunyada de l’ambient festiu del sur” per l’altre, serien els artífex d’una comunió espiritual i personal que suposa un indubtable avantatge a l’hora de fer convergir les polítiques. Que en aquest exercici sigui el un el que convergeixi en l’altra no mereix més comentaris. N’hi ha prou amb que Merkel i Rajoy siguin ungla i carn d’un mateix dit solemne i auster, tot i que Mariano, accidents del destí, hagi nascut en l’estat espanyol.

Si ja estàvem acostumats als excessos d’una part de la premsa financera anglosaxona, amb els seus porcs voladors i demés prejudicis garroners, és decebedor comprovar que també la premsa alemanya utilitzi els mateixos estereotips. Mostra que l’artilleria ideològica que s’ha desplegat des del Bundesbank o des del propi govern alemany, es reflecteix fidelment no tan sols en la premsa groga, sinó també en els mitjans de comunicació considerats solvents. La perifèria és malbaratadora i propensa al vici, com destacà recentment el cap del Bundesbank quan digué allò de que la compra de bons per part del BCE podia resultar addictiva com una droga. Com si no fos la banca alemanya la que s’exposa a la addicció que comporta el crèdit gratuït del que disposa gràcies a la davallada perifèrica. Però cada cosa al seu lloc. Per a preservar a la perifèria de la temptació, és necessari estimular per això el seu esperit de sacrifici amb una devaluació social sense precedents que la retorni a la precarietat i pobresa que li corresponen per lògica històrica.

La ofensiva ideológica que el capital financer promou a l’eix del nord mitjançant el seu potent aparell mediàtic persegueix un objectiu molt evident. Es tracta d’evitar sigui com sigui que en la crisi actual es distingeixi el conflicte social que comporta la redistribució de la riquesa pública que s’ha emprés sense concessions. Amb tal de traslladar a la lògica nacional les tensions que es deriven del brutal ajust d’un model social que es destrueix dia a dia, es desenterren els prejudicis més rancis ja siguin religiosos o nacionals, per a dissimular l’ofensiva del mon financer. La ‘culpa’ de la situació es trasllada així a la població perifèrica atribuint-li tota mena de desviacions i vicis sòcio-culturals que serien inherents a la seva naturalesa. Tot i que sigui al preu de programar una bomba de rellotgeria social que fa en extrem inviable el projecte europeu, s’hegemonitza una lectura moralitzant i populista de la crisi que permet devaluar selectivament drets i conquestes socials sota l’aparença de que s’està passant factura a ‘excessos’ nacionals.

Quan es feia evident la incorrecció política del terme PIGS que aglutina a portuguesos, irlandesos, grecs i espanyols, a algú se li acudí utilitzar l’acrònim GIPSI, en anglès ‘gità’, que a més d’incorporar a Itàlia al selecte club dels perifèrics, enumera per ordre estricte els països segons la prima de risc a la que estan exposats. Tot i així a Rajoy se li excusa de l’honor de ser patriarca gità, per a convertir-lo en un alemany estrany. No ens ha de sorprendre. La ruïna actualment no és tan sols la dels bancs dolents, sinó també la dels governs i governants dolents. Per aquesta raó, davant la manca de convergència política entre GIPSIs, l’esperança radica avui en la confluència dels treballadors i treballadores de la perifèria en una gran mobilització ‘gitana’ que faci front a la injustícia, al racisme i a la deriva autoritària que acompanyen la governança europea. No és hora de maniqueismes ni de cimeres sobre l’antieuropeísme que maquillin l’ofensiva contra l’Europa social mitjançant teoritzacions sociològiques, sinó de mostrar plegats el rebuig democràtic als governants financers i a les titelles perifèriques.