Dèficit de realitat

El fred referma i ens trobem mirant el radiador amb la mateixa melancolia, però sense l’encís amb el que els nostres ancestres miraven les flames de la llar. La decisió d’encendre l’estufa o la calefacció s’ha convertit en una operació de risc en masses famílies, que dubten entre congelar-se o acabar d’enfonsar l’economia domèstica. No sabem quantes persones grans es cobreixen amb mantes al saló, perquè amb la pensió de 800€ no els hi dona per a pagar el consum elèctric. No sabem quantes persones es vesteixen amb pijames de pelfa i calcen sabatilles gruixudes per tal d’ajornar al màxim el dia ‘D’, això és el del desembarcament de la companyia energètica en els comptes de la llar. No sabem en definitiva quantes persones passen fred perquè se’ls ha esgotat l’estalvi o perquè el crèdit ja no els dona per ajornar uns pocs dies més la sentència de la pobresa. Deia Ghandi que la terra en dona prou per a les necessitats de tothom, però no per satisfer la cobdícia d’uns pocs, i manca coratge per posar justícia, ja no en el camp de batalla on la misèria i la crueltat fan i desfan, sinó en la nostra pròpia vida quotidiana.

Mentre els uns es refugien en la cuina, davant l’olla on es couen els llegums i que desprèn un comportable baf, i d’altres busquen refugi en la biblioteca o en la llar de gent gran, els comptes de les multinacionals omplen els titulars de desídia i oprobi, sumant-hi zeros a la voràgine d’un sistema que, dia a dia, perd legitimitat, però que sembla gaudir d’una salut de ferro. Si pensem per un moment en la població d’Ucraïna, que pateix les conseqüències d’una situació de la que es beneficien de manera extraordinària les empreses de gas, de petroli o d’armes, i que enfronta l’hivern des de l’absoluta precarietat i incertesa, dona com per sentir que tenim la fortuna del nostre costat, tot i què això és en termes relatius i de ben poc pot ens ajuda a nosaltres o a les dones i homes a Jarkov o Odessa per apaivagar el fred que els tenalla peus i mans. Hi ha un clar dèficit de realitat, això és, de comprensió clara i fonamentada de quines son les necessitats insatisfetes de les que parlava Ghandi. El patiment de la població passa inalterat pel bell mig de la muntanya de dades que no arriba a entendre, ni de lluny, el que és la pobresa que les persones viuen de massa a prop.

Sabem per exemple que fa dos hiverns una de cada sis llars no aconseguia mantenir l’habitatge a una temperatura adient. Però això va ser abans que fes impacte la inflació, que irrompí amb força l’estiu següent. Tanmateix son aquestes les dades de les que disposem, perquè l’estadística, i especialment les enquestes, no s’ajusten a la urgència que existeix de disposar d’una comprensió actualitzada i immediata de les necessitats que tenen les persones. Les dades d’impagaments, d’utilització de targetes de crèdit, d’accés als bancs d’aliments ens poden donar una visió circumstancial, però que és massa limitada, quan del que es tracta és d’ajustar les polítiques públiques a la satisfacció real dels drets fonamentals de les persones. Per sort estem ben lluny de la Romania de Ceaucescu, on es falsejaven les dades de la temperatura exterior per a justificar les restriccions en els subministraments, però hi ha quelcom que falla quan per exemple les dades de la carència material severa, això és de l’accés a l’alimentació, la capacitat de fer front a despeses imprevistes o d’escalfar la llar ens arriben amb més d’un any de retard.

Lamentablement el dèficit de realitat no tan sols és el resultat de la insuficiència, sinó també de la saturació de dades que ben poc tenen a veure amb les necessitats immediates, però que influeixen amb força en la percepció que tenim del dia a dia. I no parlem tan sols de les notícies porqueria que desinformen i distreuen, o de les braves batalles dialèctiques entre els uns i els altres o dels diferents capítols del pànic induït amb els què, de manera recurrent, s’imposa el silenci, ni tampoc dels comptes de beneficis suculents o del serial del luxe que experimenta una elit restringida i que comparteix sense complexos llançant-se a l’estratosfera o gaudint de carrosses, iots i mansions, sinó de les enquestes d’intenció de vot, aquestes sí, immediates i convenientment segmentades per al seu anàlisi en tota sort de variables i paràmetres, i que no fan sinó crear estats d’opinió i esmorteir el greuge que s’escampa per tal de llançar profecies que després es puguin complir.

Però al marge del coneixement insuficient de la realitat que viu la població, i de la interpretació intencionada de la seva percepció mitjançant un prisma suposadament ‘polític’, hi ha un tercer dèficit de realitat que clama al cel. Seria el que discorre en torres de marfil com les del Consell de Govern del Banc Central Europeu que, sense tenir experiència real i directa del que és l’economia per a la major part de les persones, dictaminen i sentencien el grau de ‘crisi’ que convé induir, per tal de fer quadrar la comptabilitat nacional. L’únic mecanisme que pretén utilitzar, l’únic valor que volen administrar, és el dels diners, sobre el que sembla tenen una potestat divina que discorre al marge de qualsevol control democràtic. No els importa la desocupació, la pobresa o la desigualtat. No saben contenir els preus ni canalitzar la voracitat d’uns mercats o atendre altres interessos que no siguin els de l’economia financera. Que una persona que guanyi 50 vegades la renda mínima decideixi sobre la conveniència d’atiar o no la crisi que afecta al conjunt de la població, suposa un error estructural, un dèficit de sentit comú i de justícia, que reclama de mesures ‘reals’.