Escac Borràs

Tenen els escacs quelcom de sexista. Quan queda per descobrir un joc de peces que comptin amb una figura que determini el final de la partida i que no porti creu ni sigui de gènere definit, queda camí per recórrer. Hi ha un cert equilibri en el que son les funcions. Així el rei té el pas curt, com a màxim una casella per jugada, mentre que la reina governa el tauler, poden-se desplaçar sense limitacions. En la versió de companyia multinacional, la fitxa més preuada seria el o la presidenta, mentre que el CEO o la consellera delegada tindrien la funció més operativa. El primer té un caràcter simbòlic, perquè la seva pèrdua comporta la derrota i per tant s’ha de protegir per part de totes les altres peces tot i que no tingui la capacitat de control real dels recursos i de l’estratègia, mentre que la segona és la que talla el bacallà i defineix la correlació de forces sobre el tauler. En política sol passar quelcom semblant, com a mínim en la monarquia constitucional o en repúbliques com l’alemanya, perquè en el cas de la francesa el president té poders gairebé absoluts que relegen al primer ministre a un paper secundari, sovint efímer.

En el cas de Catalunya, la cosa es complica. Si es considera l’últim lustre, tindríem una figura simbòlica, enrocada a Waterloo, i un paper reina que no acaba de definir-se però pel que estaria pugnant la expresidenta del Parlament, Laura Borràs, mitjançant uns moviments que han sacsejat la resta de peces i amb elles l’auditori, que observa compungit el desenvolupament dels esdeveniments. En un simulacre d’escac al President Aragonès, l’abandonament el govern per part de Junts ha provocat una nova etapa d’inestabilitat que posa la governabilitat catalana contra les cordes. Al marge de simulacre d’escac, s’ha d’afegir que la jugada ha tingut quelcom de simulacre democràtic. No perquè hagin estat 2.872 afiliats i afiliades, les que han dictaminat una ruptura que afecta a una població de set milions i mig de persones, sinó pel acompanyament coral, què, en un primer moment plantejava la possibilitat de fer oposició des del propi govern, i al dia següent posava en dubte la legitimitat democràtica d’un executiu pel sol fet d’estar en minoria parlamentària.

La diversitat en el poder legislatiu no hauria de ser un tabú en una societat democràtica, ni tampoc la possibilitat d’assolir consensos transversals fins i tot amb una geometria variable que articuli majories diverses. El que fa més o menys democràtic un govern, és, abans que res, la polarització i la ortodòxia quan aquestes llastren el joc democràtica. Potser el millor exemple son els pressupostos, que son els que donen fonament a les polítiques i converteixen el que son tan sols intencions i relats en realitats palpables per a la ciutadania. La denúncia de la manca de consens al voltant d’uns pressupostos per part de Laura Borràs, quan la seva confecció va córrer a càrrec del conseller Giró, militant de Junts, és un episodi què, com en el cas de la ‘oposició des de dins’, mostren que la política catalana pateix d’un tacticisme que esdevé exasperant quan el venen a definir moviments extraparlamentaris, maximalismes i enquestes d’intenció de vot. Les enquestes que haurien d’importar i que es deixen de banda son aquelles que recullen la situació de la població, com les de condicions de vida o de la població activa.

En plena crisi de preus, aquestes ens diuen que, el 2021, hi havia 2 milions de catalans/es en risc de pobresa o exclusió social, que un 42,5% tenia dificultats per arribar a finals de mes, el 16% no podia mantenir l’habitatge a la temperatura adient, o que un 27,8% no es podia permetre unes vacances com a mínim una vegada a l’any. I si aquesta era la situació el 2021, com no serà quan l’increment de preus ha devaluat salaris, prestacions i rendes en paràmetres que no es veien des de fa dècades! Lamentablement aquestes no son les enquestes que importen, però sembla ser que tampoc importen d’altres, com les del Centre d’Estudis d’Opinió que mostren com el vot favorable a la independència ha caigut, des del 57% en octubre de 2012, al 40,9% el juliol de 2022. Aquest contexts convida a preguntar-se què és el que es pretén forçant unes noves eleccions, a no ser que la pugna sigui per ser de nou la llista independentista més votada, supòsit que trasllada el dubte justificat del recolzament d’ERC, quan Junts els ha deixat en calces a mig mandat.

No sembla per tant que el que l’interessi a la direcció de Junts sigui la política de l’economia, de la societat, o del marc democràtic, sinó la pura gestió del moment, sense cap altra estratègia que la moure peça i deixar clares les jerarquies. En aquest sentit la renúncia a uns pressupostos i l’augment en més de tres mil milions d’euros de partides que son crucials per a fer front a la pobresa, la desigualtat i els dèficits estructurals del teixit productiu català en un moment de fortes incerteses, sembla del tot irresponsable i té, malgrat Laura Borràs, molt poc de democràtic. Empoderar el poble és, abans que res, promoure la seva expressió mitjançant les institucions democràtiques i facilitar l’accés als recursos, ajuts i inversions que necessita per a poder garantir el seu benestar, autonomia i estabilitat econòmica. Tota la resta és a manca d’estratègia, d’imaginació i de respecte pel contrari, només moure peça, per tal de no quedar-se aturat...