El pols entre política monetària i política fiscal

Publicat al Nueva Revolución el 05.10.2022


Després de la galleda d’aigua freda llançada pel Banc Central Europeu amb el recent augment dels tipus d’interès, les recents declaracions del seu economista en cap Philip Lane en una entrevista al ‘Standard’ austriac, no acaben de temperar els ànims. Resulta un xic socorregut buscar consol en els arguments d’un responsable tècnic, quan els avisos per part del Consell de Govern de l’autoritat bancària europea son palmàries, i ens traslladen que el referent per a la política monetària el continuarà donant la Reserva Federal nord-americana, com a mínim en el mig termini. I és precisament aquí on rau el problema. Els EEUU no son la Unió Europea en dues qüestions importants. En primer lloc per la seva major autonomia energètica amb una exportació diària de més de 4.500 milions diaris de petroli. En segon lloc per una situació del mercat de treball que difereix de la nostra. En juliols les seves taxes d’atur es situaven en el 3,5%, quan la de la zona euro estava en més del doble, amb un 7,6%. Aquesta diferència defineix també l’origen de la crisi de preus que es viu a una banda i altra de l’Atlàntic. Si als EEUU rau en la forta pressió de la demanda, en el nostre cas el problema resideix en l’oferta i és anterior a la crisi d’Ucraïna, amb una inflació, que quan va ser envaït el Donbas, el 24 de febrer passar, ja estava en el 7,6%.

Quan la malaltia es diferent, allò d’aplicar el mateix tractament mai és bona solució. Si la pujada de tipus als Estats Units ja ha revertit la tendència en el mercat de treball, amb un increment de l’atur a l’agost de dues dècimes, en Europa l’efecte serà immediat, tal i com anuncia el BCE. Així com a mínim ho situa la seva versió ortodoxa, que explica la seva política monetària com avís per a moderar les exigències salarials, mentre la versió amable, això és, el responsable d’economia, amplia el sentit de l’avís a les empreses, que haurien de contenir els seus beneficis o ser convidades a realitzar una major contribució fiscal. Però en aquest convit convé situar una tercera diferència amb els EEUU, que vam descobrir amb tota cruesa en la Gran Recessió. A diferència del gegant nord-americà, la Unió és una realitat social, econòmica i política de caràcter heterogeni, on les taxes de desocupació actuals van del 2,9% d’Alemanya al 12,6 de l’estat, passant pel 3,8% de Països Baixos, el 2,6% de Polònia o el 5,9% de Bèlgica. Per tant la medecina tindrà un efecte ben diferent en un país que en els altres, i sense les necessàries transferències socials, la pressió social i política serà major en els sospitosos habituals del Sud-oest europeu. I això per la part del ‘deu’ que per la del ‘haver’ caldria fixar-s’hi en on i qui concentra l’estalvi en Europa.

Però tornem al nostre economista irlandès. Diu Philip Lane que d’estabilitzar-se els preus energètics hi hauria una correcció en l’oferta, amb menor impacte en el mercat de treball, mentre que l’increment de tipus d’interès reduirà la demanda i produirà desocupació. Per tant, si hem d’escollir, sembla millor la primera opció, però aquesta reclama de polítiques fiscals europees assertives, que estan limitades pel vot d’unanimitat previst en el Consell Europeu en l’àmbit impositiu, i pel caràcter una mica dubitatiu de la Comissió què, en relació al BCE, vindria a ser el que Roberto Benigni a John Wahne. Si bé hi ha hagut un immens pas endavant amb l’aprovació del fons Next Generation en aquest àmbit, això és, una obertura a les transferències socials i una política d’inversió comú, l’actual política monetària comporta un llastra evident per a la política fiscal per limitar la inversió de les empreses i el consum, que semblarien imprescindibles quan es tracta de canviar el model energètic i productiu. I és aquesta precisament la paradoxa. La dependència energètica i el canvi respecte al dòlar son els arguments per a un increment del tipus d’interès que soscava l’èxit d’una política fiscal que el que persegueix és la descarbonització i una major autonomia energètica. Com guió no té pèrdua, tot i que si té un alt cost social.

El pols entre polític fiscal i política monetària al que estem assistint, en el que les institucions democràtiques i els bancs centrals tenen papers oposats, és el pols entre una economia real, que persegueix el progrés i l’estabilitat social, i una economia financera, que té per principal objectiu el poder social. Mentre es dirimeix la batalla, què, a mesure que es reforcin les assimetries i interessos corporatius i nacionals al Consell Europeu afavorirà als defensor de l’ortodòxia, en el plànol domèstic no queda sinó nedar i guardar la roba. En aquest sentit, i quan queda per llegir la lletra petita, el recent anunci de les mesures fiscals per a la justícia social i l’eficiència econòmic per part de la Ministra Montero és de saludar. Queda per veure si el plantejament és realment redistributiu i si augment a mig termini la contribució fiscal (6 punts per sota de l’europea), o si segueix donant impuls a la paradoxa de l’estat minvant’. Si, en definitiva, és una resposta a populisme de la rebaixa impositiva del PP, o s’enquadra en una estratègia europea què, en el curt termini, permeti conciliar política monetària i política fiscal.