L'hàbit fa el monjo

«No és més forta la llum de l’esclat, sinó la que no s’apaga». El propòsit quan vam començar aquest blog era ambiciós i així quedava recollit a la seva capçalera. La flama, que s’encengué fa ara deu anys, segueix viva, tot i que per moments hagi flaquejat, i d’altres hagi espurnejat en una successió de cops, de vegades de lucidesa, d’altres de tedi i ràbia, que avui ja sumen 400 entrades. El compromís inicial amb la sostenibilitat, recollida al lema, responia a una inclinació política, econòmica i social per l’equilibri just, l’anhel per superar el conflicte constant que és senya d’identitat del nostre temps Però la sostenibilitat acabà per contagiar-se al propi blog, i si esdevé fàcil situar a l’horitzó una llum que no s’apaga, alimentar el foc, setmana rere setmana, s’acabà per convertir, de vegades en un autèntic suplici, i d’altres, en un estímul per continuar pensant, escrivint, interpretant una realitat que no ha deixat de transformar-se.

Deu anys en termes històrics son poc més que un sospir, i, en el cas de la segona dècada del segle XXI, aquest era agre i venia carregat de presagis. El naixement de ‘la bombeta’ responia a l’estupor i l’enuig davant la reforma laboral que imposà el PP de Mariano Rajoy. Aquella arteria política que conduí a la vaga general del 29 de març, tenia la seva excusa en una governança econòmica de la UE, i Àngela Merkel, encarnació de l’infaust règim de l’austeritat, inaugurava el blog sostenint desafiant un porquet guardiola. Al llarg dels següents mesos i anys, se li sumarien a les vinyetes dissenyades per Sònia altres assídues prominències com Barroso, Draghi o Lagarde. La seva ceguera i manca d’horitzó polític soscavà, com hem pogut veure, la cohesió social, alimentà el greuge que encenia el populisme la extrema dreta, i a punt va estar de fer que Europa es trenqués per les costures, perdent pel camí, això sí, el Regne Unit.

En clau nacional els deu anys han donat per gairebé de tot. Des de l’espectacle permanent de la corrupció del Partit Popular fins a la creixent precarietat laboral, la depauperació de la sanitat i l’educació públiques, la decadència del poder judicial o la mordassa a la llibertat d’expressió. Davant aquest panorama naixia el moviment del 15M, s’articulava la reivindicació plebiscitària a Catalunya, o apareixia Pedro Sánchez al blog, ja el 2014, decidit a emprendre una àrdua carrera d’obstacles que el portaria, cinc anys després, a la Moncloa. A Europa i Espanya hi feia presència el terrorisme amb els atemptats de Charlie Hebdo, Bataclan o les Rambles, s’intentava reforçar l’eix atlàntic mitjançant el TTIP i, en el debat europeu, es passaven el testimoni un reguitzell d’estrafolaris oportunistes com Schäuble, Djisselbloem o Juncker que quedaven retratats, sempre des de la ironia, al blog. En front d’ells Varoufakis, Pablo Iglesias o recentment Yolanda Díaz situaven un cert contrapes.

Deu anys després de la reforma laboral l’horitzó no és exactament esperançador, amb una guerra a Europa, una pandèmia que no defalleix, una crisi institucional i un context socioeconòmic que no sembla que vagi a superar la crisi endèmica que viu el sistema. Sí s’han situat però algunes fites legislatives i polítiques que permeten que no acabi de naufragar l’optimisme. L’increment del Salari Mínim Interprofessional, la reforma de les pensions i de l’estatut dels treballadors, o les tan esperades transferències europees, conviden a continuar somniant. Revisant el relat que componen les 400 entrades, la sensació és que la seqüència ha anat perdent una nota d’humor i s’ha fet més pesada la reflexió què, en alguns moments, apunta a una pura elucubració ideològica. Sembla què, per moments, la qüestió que es perfila és la de la pròpia sostenibilitat del model socioeconòmic que patim i que ofega, cada vegada amb més contundència, qualsevol conat de transformació política.

No sabem si la flama seguirà crepitant per molt de temps, o si el far incombustible que hem posat per horitzó acabarà per portar-nos a algun lloc menys inhòspit. Ho seguirem intentant. Des de la convicció que un mon més sostenible reclama en primer lloc que siguem ferms i constants en les nostres petites lluites i projectes. A hores d’ara no hi ha altra fé que reivindicar, més enllà de la que arrela en un humanisme que sembla sotsobrar, dia a dia, davant el constrenyiment de la cobdícia, el narcisisme i el fetitxisme tecnològic. Davant aquesta perspectiva no queda sinó reivindicar el compromís i la consciència crítica permanent. I és que, al cap i a la fi, l’hàbit sí fa el monjo.