Sang blava

La sèrie de ficció ‘Revolució’ explica la història de Joseph Ignace Guillotin des d’una perspectiva estimulant, tot i que una mica retorçada. La crueltat de l’aristocràcia francesa és presentada com el fruït d’una estranya pandèmia que es transmet, literalment, mitjançant la sang blava, i que tan sols es pot frenar de manera taxant. Sense entrar en més detall el símil esdevé suggeridor quan en el context actual de despropòsit econòmic ú voldria disposar d’un element distintiu que permetés diferenciar de manera científica al 1% que ens condueix al caos social i econòmic, del 99% restant. Si així fos, les flamants pràctiques de prevenció i detecció precoç de virus i anticossos ens permetria distingir, per exemple a l’entrada a l’hemicicle, qui respon als interessos de la ciutadania, i qui als d’una exigua però determinant i insaciable minoria. Seria especialment oportú ara que entrem en la recta final d’una negociació pressupostària que situarà els paràmetres de la distribució de la riquesa en un país i una economia que estan exsangües.

Quan les mesures extraordinàries en sanitat, prestacions i ajuts a les empreses disparen la despesa i els ingressos s’enfonsen per efecte de la contracció econòmica, la conseqüència sembla evident: l’augment exponencial del deute. Però en un moment com aquest les polítiques fiscals agafen a més tot el protagonisme per un altre motiu. Quan cauen consum i inversió privada per efecte de la incertesa, la responsabilitat sobre l’estímul per a reactivar l’economia recau, de manera gairebé exclusiva, en la iniciativa pública, i això comporta més despesa. És un moment doncs en el que el color de la ‘sang’ es veu a les venes, i mostra a qui se li veu bava i continua ajornant l’ajust en la progressivitat i l’eficàcia de la recaptació, i qui la continua tenint roja i aposta perquè pagui més qui més té, descarregant la pressió sobre el deute i anticipant la condicionalitat què, a mig o llarg termini, es pugui acabar aplicant en el marc de la Unió Econòmica i Monetària.

En aquest sentit esdevé especialment interessant llegir els darrers informes del Fons Monetari Internacional que traslladen un canvi interessant en l’orientació econòmica. Així les ‘perspectives’, a l’hora d’analitzar la desigualtat heretada de l’anterior crisi, situa aquesta com efecte de l’augment del poder monopsonista de les empreses al mercat laboral degut a la seva concentració, i a la pèrdua de capacitat negociadora dels i les treballadores, però també a la regressivitat de les polítiques fiscals que han reduït marges a les rendes més altes i en l’impost de societats. Al monitor fiscal d’octubre, el FMI posa especial èmfasi en la necessitat d’adaptar les estratègies fiscals a les tres fases de la pandèmia (confinament, desescalament, control). Per a la segona què, com veiem, malauradament és la menys estable, proposa prioritzar les estratègies de contenció i accelerar les inversions públiques intensives en ocupació. En relació a la fiscalitat recomana incrementar l’eficiència en la recaptació i més progressivitat sobre els grups menys afectats.

Quan l’organització internacional que respon pel bon funcionament del sistema financer global defensa que es gravin fiscalment les empreses amb més beneficis, també aquelles que han tingut beneficis en la crisi, així com els trams superiors de renda i patrimoni, no poden sinó sorprendre les reticències expressades per aquells, als que, en principi, se’ls pressuposava la sang roja. Que a l’abril el ministre Abalos apostés per una fiscalitat progressiva, i la setmana passada defengués posposar la pujada de l’IRPF a les rendes altes o la limitació dels preus dels lloguers, resulta desconcertant. La pressió que exerceix en aquests moments el lloguer sobre la renda disponible dels treballadors suposa un llastre per a la demanda. Renunciar a carregar a les rendes més altes per ‘no poder-se encaixar en aquest moment’ és un brindis al sol, perquè vist d’aquesta manera, mai serà el moment, tampoc en la fase de control. No s’explica sinó per la hipòtesi que algú hagi inoculat un enzim de sang blava en alguns membres del govern. Si cal parar-li els peus a Monsieur Guillotin, serà qüestió de trobar quan més aviat millor, una vacuna.