Martell i memòria

La dreta visceral fa front a la història preferentment amb dues estratègies: la del martell i la de la tergiversació. A aquesta obeeix la mitificació d’un origen primigeni que sempre fou millor, i que converteix en herois i malvats als personatges històrics. Mentre els primers s’acaben emmotllant sense pudor als fins de la propaganda, als segons, se’ls aplica preferentment la lavativa del mall. Ho hem vist amb la recent campanya orquestrada per vox, que s’ha acarnissat especialment amb polítics republicans com en Francisco Largo Caballero. El vandalisme executat aquests dies sobre estàtues i monuments, institucionalitzat amb el vistiplau del partit popular i de ciutadans, s’ha d’interpretar des del context polític actual. Així concorren, per part de Vox, l’agitació prèvia a la seva moció de censura, i, per part del PP, la necessitat d’aixecar una cortina de fum que distregui de la seva incompetència en la gestió de la pandèmia a Madrid i de les iniciatives judicials que posen en evidència la seva connivència amb la corrupció.

El que sorprèn és allò que apuntava en una recent entrevista Pepe Noja, escultor de la placa i de l’estàtua dedicada a qui la caverna ha batejat com el ‘Lenin del PSOE’. No seria d’estranyar si l’agressió hagués estat realitzada per un talibà, en la millor tradició exemplificada amb la destrucció dels budes de Bamiyan, però sí esdevé xocant què, tot i tractar-se de l’encàrrec d’una gran constructora, el martell l’empunyés un obrer. I diem que xoca, per haver defensat Largo Caballero al llarg de tota la seva vida els interessos de la classe treballadora, i per enunciar, en la clausura del Vè Congrés de la Federació de Joventuts Socialistes, a l’abril de 1934, el següent: “El feixisme progressa, i si no progressa més no és per l’actitud dels republicans, sinó per la de la classe obrera, que fa tot el possible per impedir el seu desenvolupament”. La connexió o desconnexió de l’extrema dreta dels treballadors i treballadores, és una qüestió clau que esdevé una prioritat a l’hora de salvaguardar el nostre sistema democràtic d’allò sobre el que ha escrit, entre d’altres, Thomas Piketty.

Que avui no existeixi aquesta connexió més enllà de la retirada anecdòtica d’una placa, té a veure amb el classisme que traspuen pels quatre costats les dretes d’aquest país, i amb la poca confiança que li han merescut històricament les elits a la classe treballadora, en allò que Largo Caballero defineix positivament com ‘indisciplina anàrquica de les masses obreres espanyoles’. Però no ens podem refiar. Com observa l’economista francès, “la classe social està estrictament determinada per la propietat”, i avui propietat és també coneixement i el que es coneix eufemísticament com ‘capital humà’. L’accés a aquesta mena de ‘propietat’ per part del que Piketty denomina ‘esquerra braman’ ha suposat una escletxa ideològica important a l’esquerra que ha promogut “el sentiment d’abandonament de les categories populars per part dels partits de centre esquerra, mecanisme sobre el qual s’ha empeltat el discurs nativista, adreçat a recuperar una part dels electors abandonats”.

El resultat s’ha pogut apreciar en la transformació del mapa electoral a França, Itàlia o Alemanya, amb una deriva que ha afavorit les opcions del populisme identitari, això és, del greuge comparatiu i del factor ‘frontera’, passant a un segon terme la redistribució de la riquesa i el factor ‘propietat’. El risc que comporta avui la voluntat d’aprofitar les crisi per tal de transmutar la indignació de la classe treballadora davant la pobresa, la precarietat i la injustícia, en fervor patriòtic, no se li escapa a ningú. Que no es consolidi aquesta estratègia al nostre país, depèn en bona mesura del que proclama Largo Caballero: “Aquesta indisciplina anàrquica és el que ens salva..., però cal socialisme autèntic”. El partit en el que milità i que avui conforma juntament amb ‘Podem’ la coalició de progrés, ha pres algunes decisions molt rellevants en aquest sentit, que no podem sinó aplaudir. Té en contra als mitjans de comunicació i d’incomunicació (xarxes) i també el dèficit de recursos d’un aparell administratiu depauperat per la dreta d’aquest país.

També en això cal recuperar i situar amb claredat la nostra història recent. El que ha empobrit a les classes populars no és la pandèmia, sinó com s’han espremés els serveis públics i com s’ha incrementat el deute mentre els uns es corrompien i s’enriquien els que no saben perdre ni guanyar. Seria d’una immensa irresponsabilitat permetre que també aquesta crisi redundés en més injustícia social. Per tal d’evitar-ho no queda sinó socialisme autèntic, no sigui que després d’arrencar l’estàtua de l’expresident de la II República, posin al seu lloc, un agraït monument al SRAS-CoV-2, més conegut com Covid19.