El meu cotxe

El meu cotxe descansa al garatge. Per moments em temo que se senti castigat, vell, marginat, però no hi ha res a fer. Potser recordi els bons moments compartits, des que el comprés amb 6 anys i tan sols 67.000 quilòmetres, a una família molt agradable amb tres fills, als inicis de la crisi anterior, a finals d’estiu de 2008. El vaig escollir després d’escoltar-me tots els taxistes de Barcelona i de consultar una estadística de l’Associació Europea de Gruistes, que mostrava quin era el cotxe fabricat a Europa, que menys treball els havia donat l‘any anterior. Necessitava confiança perquè havia nascut el meu fill petit i el vehicle que teníem, amb més de 300.000 quilòmetres, n’aportava ben poca. Haig de dir que, al llarg de la meva vida de conductor, sempre he disposat de cotxes de tercera mà, heretats, comprats per quantitats ínfimes, però estimats de tot cor. En aquest cas, a la meva felicitat pel meu primer cotxe de segona mà, s’afegí un altre factor. Juntament a la casualitat de viure-hi en un una casa construïda l’any que vaig néixer, ara conduiria un cotxe produït per laboriosos operaris xecs l’any que ens vam casar... Prometedora sincronia!

Excepció feta de l’estiu que vaig treballar com a xofer, mai havia conduït un cotxe tan nou. Me’n recordo de la satisfacció al comprovar que el brunzit suau del propulsor, el xiular arrodonit del turbo, anunciava una acceleració i potència més que suficients. Que si mantenia com velocitat de creuer la màxima permesa, no superava les 2.800 revolucions, amb un consum mitjà de 6 litres. Els anys següents vam gaudir del cotxe viatjant per tota Europa, de Cadis a Kaliningrad, de Flandes a Montenegro, sense que mai ens deixés tirats a la vorera. En total van ser 175.000 quilòmetres de vida familiar, de nens dormint a la banqueta, d’embussos i compres, de converses i músiques escoltades amb delit veient com passava el paisatge rere les finestretes. Tot i que per a uns no sigui més que establishment o una qüestió d’estatus, per a la gran majoria de nosaltres el cotxe és un símbol d’autonomia, d’èpica enllaunada, però d’èpica al capi a la fi. I és que la sensació de pioner, de llaner solitari que ens envaeix quan, sostenint la ma suaument sobre el volant, busquem l’horitzó, d’alguna manera ens posa en sintonia íntima amb els nostres ancestres.

Però tot canvià. Tot i ser un cotxe sincer, molt més que els seus cosins alemanys, que quan tossien, en comptes de dir 33, deien 24, ara me’l tenen marginat. Amb les limitacions actuals, els cotxes antics han de cedir el pas als moderns, amb independència de quan de diòxid llancin a l’atmosfera. Es dona la paradoxa, que en nom del medi ambient, es declara la obsolescència d’un producte que funciona, i que no resulta fàcil de reciclar. I el meu cotxe no ens ho perdona. Perquè li manca la lògica. Si passa aplicadament cada any l’ITV i mostra la pol·lució que emeten les seves vísceres mecàniques, i alhora confessa el quilometratge que ha realitzat, l’equació semblaria senzilla de resoldre. Perquè un cotxe que en potència contamina menys, però que per haver realitzat més quilòmetres ha contaminat més, ha de tenir preferència en la circulació? No és fàcil respondre-li a un cotxe, especialment si està una mica gran i ressentit. Si se li diu que ha de donar pas a una nova generació de cotxes, que el medi ambient no pot limitar els ingressos de les grans multinacionals del motor, em sembla com si mirés el sostre del garatge amagant el seu estupor.

I haig de confessar que em té mig convençut. Això de la nova normativa té un punt de classisme. No és redistributiva perquè no penalitza a qui més contamina, sinó a qui més podria contaminar, i no beneficia a qui menys consumeix, sinó a qui més es pot gastar en tecnologia. El recent informe d’Oxfam-Intermon ‘Combatre la desigualtat de les emissions de carboni’, explica en detall com han sigut les desigualtats socials les que més han promogut el canvi climàtic, i com aquest, alhora, afecta més als més desafavorits. Avui el 50% més pobre genera tan sols el 7%, mentre l’1% més ric genera el 15% de les emissions globals. I quelcom tindran a veure les tanquetes híbrides que condueixen les persones pudents, convençudes que, tot i desplaçar amb elles tres tones de ferralla lluent, son els prohoms i dones de la consciència climàtica. Com ens recorda l’informe, la pandèmia del COVID-19 ha comportat una forta contracció del consum i un important canvi en els nostres hàbits, el que suposa, no ho dubtem, una oportunitat en termes ambientals.

És així hora d’avançar. En la digitalització responsable dels nostres modus de producció, sense que suposi una nova hipoteca per a la cohesió social. També a l’hora de canviar la cultura de la mobilitat, amb més economia circular, consum de proximitat i més transport públic o compartit. I, si ho pensem bé, el problema no rau en el meu cotxe, sinó que el tinc jo. De fet, el repte no radica en la segona part del binomi ‘el meu cotxe’, sinó en el pronom que precedeix a ‘cotxe’, i que trasllada l’apropiació patrimonialista de la tecnologia, sense assumir la pròpia responsabilitat sobre l’impacte que té, ja sigui fer de llaner solitari, o conduir una tanqueta híbrida pels carrers de la ciutat. En això, com en tantes altres coses, el problema econòmic no resideix en la tecnologia, sinó en el concepte de ‘propietat’.