Del Cobi al Covid

El Cobi tenia puces, i trenta any després d'aparèixer encara ens continuem gratant. El període que obrí l’olimpíada de Barcelona va ser el d’una transformació aprofundida en tots els sentits: urbanístic, cultural, social i econòmic. Ho vam viure amb la il·lusió de qui es trasllada a un pis nou, i hem trigat dècades en veure-li els problemes estructurals. Els grans esdeveniments de l’any 1992 havien de ser la posada de llarg en la que, superats els traumes històrics, ens incorporàvem a la avantguarda global. Sense complexos. Pletòrics. La identitat es convertia en una mercaderia lluent, excitant, que passava pàgina d’una economia precària, d’una societat convulsa, i obria un horitzó en el que la prioritat era el que oferíem, i no pas el que podíem necessitar. Va ser l’any en què s’instal·lava entre nosaltres una cabra salvatge, ‘Steinbock’ als Alps, ‘Ibex’ en angles, un animal que, sense por al risc, remunta els cims més escarpats, i posa ordre a cop de banyes. El màrqueting i l’aparença venien així de la ma de l’especulació, i sense adonar-nos ens vam fer cada vegada més pobres i dependents.

Es normalitzava i tornava hegemònica una tendència imposada anys abans. De 1983 a 1996 hi va haver una mitjana de 7,4 privatitzacions anuals de grans empreses. De 1980 a 1994 el sector industrial va minvar en 6,4 punts del PIB. Mentre en Cobi i en Curro vestien el glamur de l’Espanya postindustrial, a la sala de màquines, en Carlos Solchaga iniciava la seqüència per la que el testimoni del lideratge econòmic passés d’allò públic als bancs i caixes, i d’ací als fons d’inversió. Aquesta ‘generosa’ transferència s’acompanyava d’un ajust en les regles del món del treball amb la reforma de 1994, que completava la de 1984, i que institucionalitzava la precarietat crònica d’un terç de les persones treballadores. Aquest era l’influx d’un nou equilibri de poder, on les grans empreses, tot i aportar tan sols el 7,5% dels ingressos de l’estat, i generar ocupació pel 7,35% de la població ocupada, definia en bona mesura, sempre mitjançant mecanismes opacs, les condicions de vida i de treball. El caire compulsiu del lideratge econòmic arribà al seu clímax amb una bombolla immobiliària que esclatà el 2008.

I els costos els vam pagar tots. La socialització dels riscos presos es va realitzar en dos passos. Primer mitjançant el increment del deute, del 38 al 100%, i després mitjançant les mesures imposades per facilitar crèdit a l’estat, i que es van articular en el marc de noves reformes laborals i de retallades en l’estat del benestar. Es posava així el fonament per la vulnerabilitat que ha fet palesa la irrupció de la crisi pandèmica, i es completava el cicle pervers que porta de la Catalunya del Cobi a la del Covid-19. Pel mig el valor afegit brut industrial a Catalunya passà del 32,7% al 19,3% i el dels serveis del 52,5%, el 1990, al 74,4% el 2019. Si bé el salari mitjà s’ha mantingut baix, però estable, les despeses en habitatge, cistella de la compra o electricitat s’han menjat la capacitat d’estalvi de la major part de les llars. Des del 2014 el 1% més ric obté més ingressos que el 50% més pobre. Una fita històrica en termes de desigualtat. Viure en un aparador inhòspit i exposat ha suposat un encariment tòxic dels lloguers, una degradació de les condicions laborals i ens ha condemnat a una pèrdua de muscle industrial.

L’increment de la desigualtat que ha comportat la pèrdua d’iniciativa i de lideratge polític s’ha acompanyat d’una creixent desconfiança en les institucions i en una polarització que avui ens confronta amb els pitjors fantasmes del passat. Mentre alguns en parlen de ‘confrontació intel·ligent’, una bona part continuem pensant que la intel·ligència no rau en la força de les banyes, sinó en l’instint de cooperació, que no és la intel·ligència d’uns pocs, sinó la de tots plegats. Aquest és el que s’ha perdut malbaratant el lideratge públic de l’economia, que és, al mateix temps, la renúncia a exercir la política al servei dels interessos legítims de la població.

Superar aquests trenta anys de desorientació i disbauxa econòmica i social, reclama que es recuperi la iniciativa col·lectiva. La millor i potser darrera opció rau en una gestió acurada i social dels fons que facilita la Comissió. Però s’ha d’acompanyar d’un debat sobre fiscalitat, això és, sobre una redistribució dels esforços, que permeti desenvolupar el model social, i regenerar, alhora, un projecte industrial i econòmic que enfronta reptes singulars. El model d’aparences i externalitats introduït el 1992 ha mostrat totes les seves febleses. La qualitat democràtica i la robustesa de l’estat del benestar depenen de l’economia. I aquesta no depèn de la creació monetària sinó de la redistribució de la riquesa. Política en majúscules és, en primer terme, pura fiscalitat.