De debò?

Espanya apunta maneres irlandeses. Juntament a la ‘ulsterització’ que alguns pretenen per a Catalunya, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Ayuso, ha posat l’ull en el model fiscal (és un dir) de la República d’Irlanda i promet completar l’harmonització a la baixa que iniciés, anys enrere, Esperanza Aguirre, amb la major rebaixa fiscal de la història. Tot i la socorreguda argumentació de la premsa neoliberal madrilenya, que recorre de manera insistent a la fallida corba de Laffer, aquell que diu que quan menys es grava, més s’ingressa, la realitat és que des d’Esperança (és un altre dir), la Comunitat augmentà el seu deute en un 350%. Les conseqüències son variades, la més exòtica potser, el recent intent per part de la universitat Juan Carlos, d’obrir un compte de crèdit per a Ayuso per valor de 185 milions a interès zero, cosa que ens suscita de manera immediata aquell afegitó tan actual: De debó?

En érem conscients que la Juan Carlos és una Universitat amb possibles en allò de la innovació. En el seu currículum figura des de la rebaixa ideològica a militants de Vox (curs 2015/2016), passant per la titulació exprés de comissaris policials, fins arribar a l’acreditació d’incompetències polítiques com la de Cifuentes, però no s’intuïa tanta esplendidesa ni tanta generositat amb allò públic, menys encara quan la carrera d’infermeria, per al comú dels mortals, no baixa dels 2.000 euros anuals. Tanmateix això no ens hauria d’estranyar. En un magnífic article dedicat a una recent publicació de Robert Skidelsky, David Graeber ens recorda com avui, la creació de diners ja no és competència exclusiva dels bancs centrals, sinó també, i cada vegada més, d’altres actors com la banca d’inversió, que es treuen els diners de la vareta del préstec, com si es tractés de ‘pols de fades’... S’havia de fer enrere la Juan Carlos?

Escriu Graeber que gairebé tots els diners en circulació a Gran Bretanya en aquest moment han estat creats per aquesta via. I no tan sols s’hi ha apuntat la banca d’inversió, també en prenen posició d’altres actors, per exemple de l’economia digital amb criptomonedes com el bitcoin, o el Líber de Facebook. Però tot i el tsunami monetari que anima el BCE i que arrossega en marejada a d’altres actores que creen diners a la pantalla o al paper mitjançant préstecs que massa sovint no tenen cap garantia, reserva o fons associat, la inflació es manté en estat vegetatiu. Es confirma així què, de manera idèntica al cas de la corba de Laffer, de la teoria de l’equilibri, o de la hipòtesi dels mercats eficients, el monetarisme, i amb ell la doctrina neoliberal, s’equivoquen: També en allò relatiu a la teoria quantitativa dels diners, que relaciona directament la variació de la massa monetària, amb la inflació.

Però el que realment esdevé paradoxal, és que havent errat en la predicció de la gran recessió, en els receptes per a superar-la, i ara en els models d’anàlisi, l’ortodòxia neoliberal segueixi tenint un poder hegemònic en les institucions, també universitàries, i especialment en els mitjans de comunicació. Diu Skidelsky que les ‘premisses llunàtiques porten a conclusions demencials” i entre aquestes sense dubte es pot comptar que una comunitat amb una economia deteriorada com la madrilenya, que pretén convertir el vici fiscal en virtut, acabi financiant-se mitjançant una universitat pública. Que l’origen de la inflació no està en la massa monetària sinó en la despesa que fan els individus pot semblar obvi, però això implicaria entrar en la lògica de les persones i de les seves rendes, ambdues qüestions que li venen a ser massa sòrdides a una ideologia obcecada exclusivament per la concentració del poder i pels diners.

Quan alguns membres destacats de la Reserva Federal norteamericana teoritzen avui sobre estabilitzadors automàtics que injectin diners en les economies domèstiques en moments de recessió per tal d’alimentar la demanda agregada i mantenir l’ocupació, els plantejaments fiscals de la Comunitat de Madrid semblen d’una altra època, i fins i tot d’un altre planeta. Si ‘l’economia és el mitjà pel qual una població humana satisfà les seves necessitats materials’, els ideòlegs de la irlandització de Madrid resulten certament tòxics. I no tan sols pels comptes en vermell de la comunitat, sinó per l’efecte contagi per a la resta del país. Que els portaveus de l’ordre econòmic neoliberal, això és, de la privatització, la precarització i l’harmonització a la baixa dels nostres drets, es pretenguin proclamar al mateix temps en capdavanters de la solidaritat i del benestar patri, grinyola, regira i no fa sinó reclamar aquella pregunta que s’estén avui per xarxes i rotllanes... De debò?