La motxilla de Frankenstein

Publicat a 'La nostra veu', revista de la Federació de Pensionistes de CCOO de Catalunya.

La diversitat d’experiències i de models que coexisteixen a la Unió Europea suposa una riquesa important, però sovint comporta també la temptació de traslladar allò que funciona en un país, a un altre, sense més consideracions. Això no sempre funciona, perquè els elements que configuren l’estat del benestar tenen el seu propi encaix econòmic, social i fins i tot cultural, i la vocació per anar sumant parts d’ací i d’allà pot comportar què, en comptes de configurar un model òptim, per just i equilibrat, el que acabem fent sigui un pa com unes hòsties. Si fins ara ens havíem confrontat amb la fascinació d’alguns responsables polítics per la formació dual alemanya o l’hisenda sueca, els darrers mesos és especialment una figura social la que copsa els titulars. Es tracta de la motxilla austríaca, una de les dues propostes per superar la segmentació del mercat de treball (l’altre és la reordenació i simplificació dels contractes de treball) que el govern Sánchez va incloure en la seva ‘agenda del canvi’, presentada el febrer passat, i que s’ha enviat a Brussel•les en el marc del Programa Nacional de Reformes 2019.

El nom oficial de la criatura mimada de l’actual ministra d’economia i potencial vicepresidenta del govern Nadia Calviño, és el d’un ‘sistema de comptes individuals de capitalització per a la mobilitat’. El seu referent va ser introduït a Àustria el 2003 i es tracta d’una ‘assegurança’ o ‘fons de previsió’ on els empresaris capitalitzen les possibles indemnitzacions a les que hagin de fer front en cas d’acomiadament. La quota, establerta en un 1,53% del salari brut mensual, alimenta un fons que resta lliure d’impostos, i que pot ser utilitzat per la persona treballadora en cas d’acomiadament, o, si no n’ha de recórrer, al final de la seva vida laboral, en un únic pagament. En aquest cas haurà de fer front a un impost del 6%, a no ser que prefereixi rebre periòdicament els pagament com complement anual de la pensió. Aquí convé matisar però, que la introducció del sistema de la ‘motxilla austríaca’ no va afectar el caràcter públic del sistema de pensions austríac, un dels més sòlids d’Europa, amb prestacions que continuen estant per sobre de les d’altres països del seu entorn geogràfic com Alemanya o Bèlgica.

Els arguments que es van utilitzar a la república austríaca per introduir aquest sistema de capitalització van ser principalment dos: reduir el cost de l’acomiadament per part de les empreses, i facilitar la mobilitat voluntària dels treballadors, que no veuen minvat el seu ‘fons de contingència’ per canviar d’empresa. A l’hora d’entendre la participació dels sindicats austríacs en la configuració d’aquesta prestació s’han de valorar tres elements. En primer lloc la realitat del mercat de treball austríac, amb una temporalitat del 8% i una taxa de desocupació que, al llarg dels darrers 25 anys, ha superat en comptades ocasions el 6%. En segon lloc s’ha d’entendre la situació de sortida del debat, i la inexistència d’indemnitzacions per acomiadament a les persones treballadores que portaven menys de 3 anys en una empresa, el que comportava evidents greuges comparatius. Finalment s’ha de posar en valor el marc del diàleg social austríac, que està reconegut com una figura institucional, i que presenta un dinamisme que lamentablement resta lluny del que és característic al nostre país.

La valoració que fan de la ‘motxilla’ els companys de la confederació austríaca OEGB, és en principi bona, tot i que hi ha alguns elements que situen en negatiu. Un d’ells és el caràcter ‘privat’ dels fons que alimenten les aportacions empresarials, i què, tot i haver de comptar amb l’autorització governamental, suma en la part financera de l’economia. L’altre és que davant la desaparició de la ‘inhibició’ que pot suposar el haver de pagar una indemnització per acomiadament, els empresaris recorren amb més facilitat a mesures de ‘flexibilització externa’ que a la negociació de compromisos interns. És aquí on el referent austríac sembla comportar riscos evidents pel nostre model laboral. Quan el govern presenta la ‘motxilla austríaca’ com un element per superar la segmentació entre contractes temporals i indefinits, oblida o omet intencionadament l’efecte que pot tenir sobre l’ocupació en un país com el nostre, que es caracteritza per forts ajustos laborals en períodes de crisi econòmica.

L’eufemístic ‘sistema de comptes individuals de capitalització per a la mobilitat’ té a més altres riscos pel nostre model social i laboral. En primer lloc comporta un augment dels costos laborals, que pot afectar a l’evolució dels salaris i a les tan necessàries inversions en el teixit productiu. Per una altra banda socialitza el cost de l’acomiadament entre el conjunt d’empreses, això és, penalitza aquelles empreses que pretenen donar estabilitat a les plantilles, i beneficia a les que fan un ús més discrecional de la contractació. Finalment, la implantació del sistema austríac comportaria una transició complexa entre el model actual i els drets adquirits pels treballadors i treballadores, i el nou model de capitalització.

En definitiva, la motxilla austríaca és un recurs que pot haver funcionat al seu país, però què comporta riscos evidents si es pretén implantar al nostre. És el que té l’efecte ‘Frankenstein’, això és, voler construir un model sòcio-laboral no partint del diàleg social i de la recerca dels necessaris consensos, sinó fent-ho a peces, encaixant allò què, tot i ser valuós en la seva particularitat, combinat pot acabar esdevenint monstruós.