Trifranquito

De les moltes i luctuoses cites del dictador, una de les que més ens fan pensar és aquella declaració del 1947, on el generalíssim va deixar dit per la història: “Quan hi ha altres que van cap a la democràcia, nosaltres ja estem de tornada. Estem disposats a seure’ns a la meta, i esperar que també els altres tornin enrere”. Aquestes paraules recullen de la manera més planera la relació entre fatxenderia i descreença que caracteritza des de sempre la comprensió que ha tingut i té la dreta espanyola de la democràcia. En el fons la defineix un profund classisme, que dona què pensar quan el jornaler té la mateixa veu que el capatàs, o el suposat analfabet emet el seu vot amb la mateixa força que el senyor. Aquesta és la raó principal per la qual la dreta ha recorregut des de sempre al populisme, i ho és també, perquè, sense tapar-se les vergonyes, s’organitzin en tripartit PP, C’s i Vox.

El règim franquista es legitimava com democràcia orgànica perquè pensava que la democràcia parlamentària era ineficaç per esgotar la seva energia en una pugna entre partits sense servir als interessos de l’estat. Aquest diumenge a la plaça de Colon, sobre un fons de música de videojoc, entre proclames i cursileries vàries, s’escoltava per megafonia: “Avui tots som un. No és qüestió de partits, és qüestió de banderes”. Poc ha canviat el discurs, i el fil que es distingeix de fons ens porta reminiscències del ‘una, grande y libre’, de l’espanyolisme excloent, el ferri catolicisme, i l’anticomunisme de sempre. Aquestes son les senyes d’identitat que es couen a l’ombra d’una bandera que, en paraules del conductor de l’acte a Colón, ‘ens protegeix, ens defensa, ens empara...’, i què, com a símbol i objecte inanimat, inevitablement ens confronta amb la pregunta... ens protegeix, ens defensa... però, de què?

És sorprenent com una aliança suposadament informal, però clarament coordinada entre tres partits, no situï el seu denominador comú en el partit que ocuparia suposadament un punt intermedi, això és el PP, amb C’s orientat cap el centre, i VOX apropiant-se de l’extrem. És el que ha passat històricament amb d’altres tripartits, però sembla que en aquest, el centre de gravetat s’hagi trasllat directament a l’extrema dreta. La raó què així sigui, rau molt probablement en l’oportunisme que caracteritza els tres líders, i que és endèmic de les seves trajectòries polítiques. Casado, Rivera i Abascal no s’orienten per un giroscopi ideològic, sinó directament per un mateix penell que endevina i caça al vent la més mínim oportunitat de donar-li una urpada a les enquestes. I s’equivoquen, sobre tot l’Albert Rivera, per demostrar una irresponsabilitat que espanta a la dreta a Europa.

Sota la bandera res ni ningú es distingeix, ni el que ha vingut a la política per a folrar-se, ni el que serveix interessos, ni qui és senzillament gregari per naturalesa. Grans patriotes com Felipe, Luís, Rodrigo, Mario o Emilio, han demostrat fins a quin punt l’amor per la pàtria és compatible amb l’evasió i elusió fiscal, la corrupció, la cobdícia o l’explotació i ruïna dels propis paisans. La bandera és la catifa sota la que es poden escombrar tots els fangs, és la cortina que tapa totes les vergonyes, i és la mortalla amb la que els falsos demòcrates enterren a veus la democràcia per ser incapaços d’entendre-la. És, en definitiva, el tòtem d’aquells als que aterra l’emancipació de les persones, de les dones, dels joves, dels treballadors/es, i que transigeixen amb la violència domèstica, ja sigui de gènere o contra la pròpia ciutadania, perquè abans enfonsen el país, que permetre que siguin altres els que el defineixin.

Coincideixen Pablo, Albert i Santiago en un altre punt preocupant, i és que, de la Constitució, a la que tant apel•len, sembla importar-los tan sols els dos primers articles, i potser fins i tots els costa incloure el primer, perquè els sona estrany això d’estat social i democràtic. La resta probablement els hi sobra, ja siguin les comunitats autònomes, el dret a l’ocupació, a la pensió justa, la fiscalitat progressiva o l’habitatge. Son grans patriotes, però son, sembla ser, constitucionalistes de fireta als que se’ls hi veuen les intencions des de ben lluny, ja sigui des de Brussel•les, Berlín o Estocolm. L’aliança entre els tres partits conforma així un tripartit estrany, prou ranci i caspós, i que per les seves ínfules i màcules no sembla pas un tripartit a l’ús, sinó un trifranquito en ple segle XXI.