Amors canins

Quan li van preguntar a Gustav Heinemann, primer president socialdemòcrata de la República Federal Alemanya, si amava la seva pàtria, va contestar de manera lacònica que ell amava a la seva dona. La resposta causà un important enrenou en aquell moment, i avui, cinquanta anys després, probablement hagués estat considerada d’una lleugeresa intolerable, o denunciada directament com frivolitat antipatriòtica. I tot i així, Heinemann, al que li va tocar lidiar amb un moment històric d’immensa complexitat, en plena guerra freda, i amb el moviment del 68 desbordant el contracte social de la postguerra, molt probablement en va fer més pel seu país del que haguessin fet molts herois del patriotisme de sarsuela, que, ja sigui aquí, a Roma o a Berlín, s’estripen la roba pel seu amor a una bandera què, de manera molt evident i manifesta, instrumentalitzen per tal de treure-li un rèdit polític i personal.

Son aquests uns amors de gos, i té aquest romanticisme caní, més de baixa passió, i d’enrabiada, visceral i incisiva, que d’afecte i amor honestos. Potser sigui més il•lustrativa la distinció, si ens prenem l’amor en la seva manifestació més primitiva i universal, el petó. El seu origen antropològic, diuen, ens trasllada a la prehistòria, on hi havia qui mastegava el menjar per poder-s’ho donar a qui no podia fer-ho, per faltar-li les dents. La intimitat més directa, la de facilitar el procés de nutrició per alimentar així als més febles del clan, tot i que fos al cost de fer us de les pròpies dents, indispensables per assegurar supervivència i longevitat, és, possiblement, una de les simes més antigues de la solidaritat, i la referència més primitiva per allò que s’ha acabat convertint en icona de l’amor en la modernitat, retratat una i mil vegades, ja fos per Doisneau a Paris, o per Eisenstaedt a Times Square.

En relació al petó primitiu o el petó romàntic, el petó a la bandera, sembla una emulació paupèrrima, que potser impressioni als més encesos i hiperventilats, però que deixa orfe a la major part de la societat. I és que l’amor a la pàtria és una teorització sorprenent, encara més quan qui la defensa, s’oblida que no hi ha amor sense reciprocitat i que, encara que sigui a nivell simbòlic, un drap, i ja pot vestir els colors més lluents, difícilment donarà de menjar o mostrarà solidaritat. Aquest punt que pot semblar anecdòtic, en realitat té el seu què, perquè habitualment qui pretén o imposa l’amor a la pàtria, ho fa per justificar el sacrifici de la ciutadania, per a suplir la falta de dret, de perspectiva, o de justícia social. L’amor a la pàtria, com a proclama, persegueix, en primer lloc, inquirir en la lleialtat dels demés, i porta implícita la reprovació de qui no mostra el fervor exigit.

Tant en aquesta fiscalització de l’exaltació pàtria que imposen els guies espirituals, com en la voluntat de presumir, teatralitzar, pregonar, vituperar o renegar que inspira, de manera permanent, els seus abnegats seguidors, rau el que té el patriotisme de regressiu i primari. Ho vam veure al principi del judici al ‘procés’, en la declaració d’Oriol Junqueras, quan aquest propugnà allò de “Jo amo a Espanya. Amo a la gent i a la cultura espanyola. Ho he dit mil vegades perquè és veritat”, i despertà una intensa indignació en les hosts dels patriotes suposadament autèntics, que van reaccionar amb l’irritació pròpia de l’amant gelós. I és que no se li permet l’amor al país a qualsevol, i menys en cara a qui no està orgullós de pertànyer a ell, a qui no veu en ell més que una suma de persones, de trets i identitats culturals, amb els que comparteix història i circumstància política i social.

Assistirem al llarg dels propers mesos a una sobreexplotació del patriotisme què, de tan monòton, acabarà destenyint les banderes, ja les hagin fabricat a Xina o a Terol. Els missatges se centraran previsiblement en l’amor, la lleialtat, la traïció, mentre s’ometrà tot allò que dona de menjar a la ciutadania, ja sigui la feina, els serveis públics, o la redistribució de la riquesa mitjançant la fiscalitat. Al costat de les banderes, es propagaran els índexs acusadors, distribuint les culpes entre traïdors, còmplices i descreguts. Deia Gustav Heinemann, que qui senyala amb el dit la culpabilitat dels altres, hauria de recordar què, en aquella mateixa mà, al costat de l’índex estirat, hi ha altres tres dits que l’apunten a ell. És clar que aquest bon Home deia coses tan difícils d’entendre per alguns com què “qui no vol canviar res, acabarà per perdre també allò que volia preservar”. No sabem si Heinemann es va guanyar l’amor dels seus compatriotes, però volem pensar que sí va merèixer el de la seva amada dona, i amb això, és molt probable que en tingués prou.