La productivitat del governador

El nou governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, sembla haver heretat alguns mals hàbits del seu predecessor. Les seves recents declaracions sobre l’impacte que tindria el tan necessari augment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) sobre l’ocupació, perpetuen la tradició de parlar d’allò pel que no existeix un mandat institucional, i encenen la sospita què, com en el cas d’en Luís M. Linde, es confongui l’autonomia amb els interessos de part. A diferència de la Reserva Federal, el Banc d’Espanya no compta entre les seves funcions, ni com membre del Sistema Europeu de Bancs Centrals, ni tampoc com a Banc Central Nacional, la d’haver de vetllar pel bon funcionament del mercat de treball. Tractar d’interferir en la decisió del govern des del Banc d’Espanya, no augura per tant res de bo, i encara menys quan les hipòtesis que planteja de Hernández de Cos, els hi manca, sembla ser, fonament.

Així ho indicaria com a mínim l’experiència més recent de la que disposem pel que fa SMIs a Europa. Com confirma l’Institut d’Investigació IAB, adscrit a l’Agència de Treball Alemanya, en contra del pronòstic interessat i dels pèssims presagis dels lobbys neoliberals, l’introducció del SMI a Alemanya, considerant els seus efectes de juny 2014 a juny 2017, es van saldar amb un augment de 30,4 a 32,5 milions de treballadors/es. També la resposta elaborada pel IAB a petició del partit de ‘die Linke’, sobre les conseqüències d’un augment del SMI fins els 12€, des dels 9,19€ revistos pel 2019, senyala els límits de l’ortodòxia neoclàssica. Un altre estudi recent, el signat el 2017 per Cengiz, Dube, Lindner y Zipperer i que estudia el comportament de SMI i ocupació als EEUU, de 1976 a 2016, mostra com, de manera agregada, els llocs de treball per sota del SMI que desapareixen a l’augmentar aquest, reapareixen per sobre del mateix, essent l’efecte no l’augment de l’atur, sinó la pujada del llindar salarial més baix.

En qualsevol cas, fins un linx com el governador del BdE reconeixerà que paga la pena donar-li alguna rellevància a la relació del SMI amb la mitjana i la mediana salarial, per conèixer quin és el recorregut en comparativa europea. En aquest sentit no se li pot sinó recomanar que consulti una publicació de la Confederació Europea de Sindicats de novembre de 2017. Aquesta mostra com el SMI a l’estat era, el 2017, el més baix en relació a la mitjana i mediana salarial (31 i 36% respectivament) i com s’hauria d’incrementar el SMI fins un 62% per arribar al llindar que estableix l’OCDE. No seria irrellevant que, ja posats, es tingués també en compte si, potser, els prop de 10.000€ anuals en que està fixat el salari mínim, no queden massa a prop del llindar de la pobresa, que, el 2017, estava en 8.522€ i, més important, molt per sota dels 17.896€ per unitat familiar amb dos adults i dos menors de 14 anys.

Sembla evident que Pablo Hernández de Cos pot dir que les 9.950.000 persones que estaven en risc de pobresa a l’estat el 2017, no van amb ell, i que aquesta qüestió està molt més enllà de les funcions previstes pel BdE. Aquestes sí comprenen la supervisió bancària, i per molt que a la web del BdE s’argumenti que “no es pot evitar que existeixin entitats mal gestionades o ineficients”, sembla evident que els 60.600 milions de pèrdues del rescat financer, i també els seus efectes sobre el deute públic, demostren una gestió qüestionable per part del supervisor. Aquesta realitat que es deixa constatar, juntament al vici per una anàlisi econòmica aliena als problemes estructurals del nostre model productiu, que van des de la manca d’inversió en innovació i formació, fins la grandària massa reduïda del teixit empresarial, passant pel preu de ‘electricitat, plantegen si la productivitat que falla no serà, en primer lloc, la del Banc d’Espanya, i si l’autonomia que s’hauria de respectar amb caràcter prioritari, no serà la del govern del que ens hem dotat mitjançant eleccions democràtiques.

Perquè amb aquesta mena de declaracions, se’ns presenta el dubte de si la finalitat última del supervisor és la de garantir un sistema bancari que faciliti un creixement i benestar sostenible per a la ciutadania, o si s’ha d’ajustar, en primer lloc, al criteri dels mercats i de la seva ortodòxia neoliberal. Sens dubte els efectes de l’augment de la desigualtat territorial a Europa, la pèrdua de cohesió en països com el nostre, i l’imparable increment de la crispació, que tants riscos conjura en l’actualitat, tenen a veure amb l’economia, i, per tant, també amb la política monetària. La gran divergència que s’ha instal•lat a la nostra societat i la incertesa que comporta el creixent proteccionisme internacional, reclamen amb urgència noves polítiques. Per part del govern, però sens dubte també per part del banc central.