de generacions...

El que entenem per ‘generacions’, es correspon amb dos àmbits diferenciats. A banda de les generacions com successió de cohorts de pares/mares i fills/es, en un mateix nucli familiar, existeixen les generacions socials, la teorització de les quals començà a mitjans de segle XIX, imbuïda de l’exaltació romàntica del poder transformador de la joventut. Així quan es parla de generació perduda (1883-1900), d’entreguerres (1901-1913) o de gran generació (1910-1925), la referència no és la del context en la que aquestes van néixer, sinó la del canvi o de la transformació que van experimentar en la seva etapa de joventut, i què, en funció de la seva virulència, hauria comportat un grau més o menys acusat de cohesió generacional. Si en les tres generacions de principis del segle XX, el factor determinant va ser la seva participació en les dues grans guerres, a partir de 1945 ho seran les transformacions sociopolítiques i també tecnològiques.

Així la generació dels baby boomers és, al món occidental, la de l’absència de conflictes bèl•lics, del creixement econòmic i de l‘explosió demogràfica, la generació X (mitjans 60 a 80) és la que experimenta el declivi del contracte social, i les dues següents, la generació Y, o dels milenials, i la Z, aquelles que en la seva joventut van viure la transformació digital i també l’emergència de la precarietat en les condicions de vida (lloguer...) i de treball (termporalitat...). Al marge de la qüestió no del tot anecdòtica que comporta que, amb la darrera generació, semblin esgotar-se les lletres de l’alfabet, amb les X,Y i Z, a més s’evidencia que el nexe que les uneix, ve marcat abans pel màrqueting (això és, l’oferta), que no per una construcció de la pròpia identitat mitjançant el conflicte amb altres generacions, ni pel pols d’autoafirmació i de transformació en el context sociopolític (això és, demanda).

En aquesta mateixa lògica, paga la pena destacar un altre element lligat a l’ús i l’abús del concepte de generació: el de la convivència de diverses cohorts en un mateix moment històric. La referència clàssica en aquesta qüestió son les proves ‘army alpha’ i ‘army beta’, de l’exèrcit dels EEUU, fa ara 100 anys, amb les quals es pretenia definir la capacitat de cada generació en funció de fórmules d’anàlisi cognitiu, amb tal d’establir la seva aptitud pel lideratge en un context donat, aquí eminentment bèl•lic. La laxitud científica d’aquestes radica en el propi plantejament que compara, en termes de ‘capacitat’, generacions amb experiències i recorreguts molt diversos, tant en relació a l’educació o l’extracció social (econòmica, rural i urbana...). L’apropiat, si del que es tracta és de la construcció d’un model extrapolable, hagués estat comparar la transformació de les capacitats en una mateixa generació mitjançant una anàlisi longitudinal.

Per plasmar-ho gràficament, es podria dir què, per apreciar el valor que genera la ‘maduresa’ calen estudis ‘madurs’, això és, fets al llarg del temps, a risc de constituir precedents immadurs, instrumental i precipitats, que deriven en prejudicis determinants als que manca base científica. Tanmateix, aquestes circumstàncies, son precisament les que s’han instal•lat amb una força singular al nostre model empresarial. Ho veiem en les ofertes d’ocupació que avui s’adrecen a un treballador/a que té 33 anys de mitjana, i en el fet que les vacants per majors de 45 anys, fins i tos s’han reduït al llarg dels darrers dos anys, d’un 4,04 a un 2,21% al nostre país. Sembla demostrat el caràcter ‘interessat’ del model d’envelliment que inspira el mercat de treball, quan la suposada major ‘capacitat’ dels joves, no es trasllada a una compensació econòmica proporcional, sinó que s’al•ludeix a l’inexperiència (irrellevant si el model és cognitiu) per justificar salaris més baixos i un grau més acusat de precarietat.

La ciència ‘madura’ ens diu que sí existeix una transformació de capacitat que ens fa transitar d’un tipus d’intel•ligència anomenada ‘fluida’ (cognitiva, amb major memòria operativa, raonament abstracte i resiliència) i una altra ‘cristal•litzada’ (en base al coneixement i l’experiència, amb major control emocional i més habilitats socials...). Ens mostra a més com la gestió de la diversitat a les empreses i la combinació d’ambdues tipologies, produeix valor en termes de qualitat i d’estabilitat econòmica. Aquesta realitat roman, tot i així, gairebé aliena a la pràctica del teixit productiu que precaritza els joves en el seu accés a l’ocupació, i margina als/les de més de 45 anys quan tracten d’incorporar-se al món laboral Així, els darrers deu anys, s’ha quadruplicat el nombre d’aturats/des de més de 45 anys que porten més de 4 anys a l’atur, i 1 de cada 2 porten avui més de 2 anys a la desocupació.

El dèficit del model de capacitats que s’ha instal•lat és molt elevat, pel que fa el seu cost humà, però també en allò relatiu a la sostenibilitat del nostre model del benestar (cotitzacions, prestacions...). La urgència en donar resposta, amb tal que es desactivin els prejudicis interessats, és encara major si considerem la projecció demogràfica (cada vegada més treballadors/es tenen més de 45 anys), però també la creixent pèrdua de cohesió que patim, i que precisa de més capacitats socials (intel•ligència cristal•litzada) que reforcin les capacitats del sistema a l`hora d’integrar al conjunt de la població. Aquesta necessitat és inajornable, encara més, si tenim en compte la pressió que introdueix l’automatització, la digitalització i la transferència de rendes del treball al capital. Tendir ponts i cohesionar generacionalment el teixit productiu hauria de ser per això una prioritat. Permetre que el model continuï centrant-se interessadament en un discurs excloent per promoure la competitivitat entre una i altra generació, no és sino pura degeneració.