L'hora de la veritat

Li tenen por a la utopia. El 500 aniversari d’un dels textos més representatius d’allò que ens uneix a Europa, potser el únic que ens podria servir com a subjecte ideològic comú, està passant amb més pena que glòria. En una època d’ideologia exsangüe, de política quadriculada i gris, preval la por a la força transformadora del somni, d’una visió que proposi i reclami superar el tedi d’una actualitat indolent i fatigosa. El projecte de Tomàs Moro segueix essent avui un referent generós, que supera les estretes marges a les que ens volen circumscriure i que transmet una energia genuïna i poderosa.

Sempre fou menyspreada la utopia per part de les ortodòxies. Unes per considerar-la innecessària i ingènua, d’altres per veure en ella una feblesa burgesa, infecta i gratuïta. Si el socialisme no sabé descriure els seus escenaris, tampoc el liberalisme fou més enllà a l’hora de composar un entramat de valors sempre idealitzats (llibertat, iniciativa), que tot i així, mai han pogut justificar la política més enllà de la gestió dels interessos de part. Per si algú s’hagués quedat amb ganes, amb el segle XX van entrar en joc les distopies, fabricades minuciosament per advertir dels perills que comporta per a la societat ser massa ostensiu en termes d’imaginació.

Al igual que en el cas de Moro, també els grans distopistes vingueren del Regne Unit, i van sembrar la literatura de móns infeliços, com els d’Aldous Huxley, o el descrit per en Georges Orwell en la seva desassossegant novel·la 1984. En ella presenta una societat totalitària inspirada en el stalinisme, a la que el individu desapareix sota el jou d’un estat omnipresent i cruel. Resulta paradoxal la data que escollí Orwell, perquè 1984 no va ser en realitat l’any en el que s’iniciés un declivi del individu sota la tirania de l’estat, sinó a l’inrevés, fou el moment en el que l’estat i tot allò col·lectiu començà a declinar a mercè del individualisme a ultrança.

Com descriu amb immens geni David Peace en la seva novel·la GB84, l’aparició de Thatcher suposà un atac frontal a les institucions del treball organitzat i de la negociació col·lectiva, una lluita sense quarter contra el sindicalisme i la solidaritat de classe que acabà per escombrar del mapa la lluita obrera i, de pas, la vocació socialdemocràtica del labour britànic. Així s’anunciava el Consens de Washington, el deteriorament progressiu i permanent de l’estat del benestar i l’atordiment i transmutació de la socialdemocràcia europea entregada a una tercera via que pansí tota voluntat de transformació social.

Des de llavors el moviment obrer s’ha quedat sense referents en el panorama partidista i no ha pogut tampoc inspirar o recolzar la creació d’una alternativa política sòlida. Alemanya primer, avui el govern socialista de França i d’Itàlia, ens han mostrat fins a quin punt els lideratges sòcioliberals son els que introdueixen les contrareformes laborals i socials als que la cristiano democràcia mai s’hagués atrevit. Si haguéssim de fer una excepció honrosa en aquest relat i citar una experiència que trenca aquesta lògica i alimenta una certa esperança, seria la dels tres partits que avui cooperen d’una o altra forma al Parlament portuguès.

El cas del Partit Socialista del sorprenent Antonio Costa, del Bloco de Esquerda i del Partit Comunista portuguès, ha superat tots els pronòstics. Res més estimulant en aquest sentit que llegir les cròniques de Javier Martín, que, vulgués o no, ha hagut de fer lloc, dia a dia, a la realitat. S’ha volgut establir que l’exemple de Portugal no és extrapolable a l’estat espanyol per l’aritmètica parlamentària i per no existir al nostre país veí, com en el nostre cas, una reclamació que apel·li a l’esperit constitucional (el referèndum a Catalunya). Això sembla però una excusa que podria obeir a una raó ben diferent, de caire ideològic.

En una carta oberta adreçada a Pedro Sánchez a principis de gener, alguns companys/es recordaven al líder socialista que tenia “la responsabilitat de conduir la seva acció cap a polítiques transformadores, d’emancipació i solidaritat” i esmentaven de manera explícita la necessitat de plantejar una consulta a la ciutadania catalana. Abans d’iniciar la campanya del 26J, el PSOE hauria de posar llum en aquest punt. Es tracta no tant de recuperar la utopia, com d’alimentar l’esperança de que el socialisme espanyol tingui encara una certa vocació de transformació democràtica i social. Un silenci o omissió no faria més que confirmar que no hi ha cap altre horitzó que el de gestionar l’austeritat de la ma de Ciutadans i/o dels populars.