La veu interior

Espanya està per estirar-se al divan. El relat de l’actualitat és una bogeria que inspiren mans brutes i que repeteix, des d’allò més profund de la caverna nacional, un ranci i gutural entramat econòmic, polític i mediàtic. Quan fa ara un any i mig, uns pocs diputats van cridar l’atenció del Ministre del Interior sobre una informació publicada per ‘eldiario.es’, denunciant l’activitat conspirativa desenvolupada per un grup policial ubicat en la Direcció Adjunta Operativa (DAO), el sempre generós Fernández Díaz, els envià, sense pensar-s’ho massa, directament al psiquiatra. A ningú li hauria d’estranyar doncs que Pablo Iglesias, investigat per aquesta mateixa unitat que filtrà un calumniós informe batejat com PISA (Pablo Iglesias Societat Anònima) el dia abans de què es constituïssin les Corts, i que no prosperà tot i la insistència de l’oxímoron ‘Manos Limpias’, recorregués fa poc al legat de Sigmund Freud per a descriure la realitat mediàtica nacional.

Sembla prou evident que l’objectiu de la filtració del informe PISA fou, en aquell moment, el de dotar d’arguments al PSOE per a evitar qualsevol negociació amb Podem i facilitar així, des del principi, un apropament polític a Ciutadans, que, com estava previst, es realitzaria poc després. Que aquesta intriga i intervenció gairebé ‘parapolicial, des de l’aparell d’estat no desatès un escàndol de primera magnitud, qüestiona la vocació democràtica dels partits que conformen les Corts, i especialment la d’uns mitjans de comunicació o bé escandalosament adotzenats o directament abduïts pel poder. Aquest és el transfons que s’hauria de considerar no tan sols per a entendre la intervenció del líder de Podemos el passat dijous a la Facultat de Filosofia de la Complutense de Madrid, sinó també per a poder analitzar la polseguera que s’ha volgut aixecar al seu voltant.

L’objecte de la conferència d'en Pablo Iglesias no deixa de ser un clàssic. La tensió que comporta la proximitat emocional entre el/la periodista i el subjecte al que s’ha d’interpretar, és el moll de l’os del debat de la comunicació des de que aquesta existeix. Que aquesta ‘tensió’ te una vessant sexual no hauria de sorprendre ningú, i menys encara en un país en el que el periodisme fins i tot ha donat continuïtat a la línia successòria. El que en la presentació del llibre de Fernández Liria, Iglesias posés nom i cognom al seu propi objecte d’anàlisi, no pot ser considerat sinó com desafortunat, i, ens agradi o no, mancat de ‘estima’ i de ‘respecte’. Confrontar a una persona amb la complicitat d’una platea en una xanxa innecessària, és un gest immadur impropi no de qui vol ser president, sinó de qui pretén tenir un paper vertebrador en la construcció d’una alternativa parlamentària amb voluntat de transformació social i política.

Però com en molts altres casos, també en aquest sembla més desproporcionat l’efecte, l’enrenou posterior, que no la causa, la intervenció del secretari general de Podemos. La reacció de Victoria Prego, per exemple, resulta especialment virulenta quan titlla de ‘totalitari’ a Iglesias per defensar que la ‘informació és un dret’, i que aquest ha d’estar garantit per l’estat. En un atac desorbitat i profundament sanguini Prego "escriu: "El que queda definitivament clar, tot i que ja havia ensenyat la poteta anteriorment, és el sentit que te Pablo Iglesias d’allò que és una democràcia i dels principis sagrats que s’han de respectar perquè el sistema conservi la seva salut i no mori gangrenat...”. Comparar a un líder polític amb un animal, fer de la democràcia religió, i identificar a la crítica ideològica amb una ‘malaltia’ que ataca o podreix l’estat, sembla propi d’altres èpoques.

Però aquest és el ‘talant’ del poder mediàtic, o com a mínim així s’expressa la Presidenta de l’Associació de la Premsa de Madrid. No preocupa la llibertat de premsa assetjada pel PP, ni l’arbitrarietat en el repartiment de la publicitat institucional, ni el control financer de les línies editorials, ni tampoc la precarització de la professió. L’únic punt rellevant és que no es toquin les vaques sagrades de la democràcia, unes capçaleres ja fa temps decapitades i que tenen tan poca deontologia com sentit comú. Rafael Moyano, número dos de ‘El Mundo’ dedicava al company Álvaro Carvajal un breu article. En ell recordava que el jove davant l’enrenou que s’havia produït al voltant seu, s’havia plantejat la següent pregunta: “Però qui soc jo?”

Aquesta és exactament la pregunta que s’ha de fer en tot moment un autèntic periodista. Per a trobar la distància amb qui li paga el seu salari, per a mantenir la seva autonomia, per a cultivar la seva deontologia professional. Aquesta és la integritat que avui reclama la ciutadania i és també la vocació i el compromís que es nega i es frustra des d’uns consells editorials que es confonen, ja completament, amb els consells d’administració. És també un recurs 'psicoanalític' de gran valor en l'àmbit de la política, una garantia d'autenticitat en un món vulnerable a la vanitat i minat per interessos espuris. Davant el dictat del poder, l'arrogància i la visceralitat, res tan saludable i democràtic com escoltar la veu interior.