El salt

Sort de les persones petites. Elles son les que, lliures del tràfec de la vanitat i de l’amor propi, son capaces d’entregar-se a les grans causes. Una d’aquestes persones petites, però inspirades per una generositat i un carisma immensos, va ser sens dubte el nostre amic Carles Seijo. Mort a mitjans de desembre, el seu al•lè segueix animant la lluita de tots i totes aquelles/s que avui seguim plantats davant la injustícia i l’espoli, ja sigui en forma de tractats comercials abusius com el TTIP, de fraus massius com el Castor, o de tecnologies irresponsables i contaminants com la fracturació hidràulica.

No és la meva intenció honrar la memòria del company amb un panegíric pel que em falta el necessari coneixement, però si li vull brindar aquesta reflexió. És fruit d’una lectura d’any nou que aborda qüestions que ens eren comunes i que vam tenir oportunitat de debatre en més d’una ocasió. Es tracta de ‘Els límits del mercat’ de l’economista Paul de Grauwe que, de manera molt senzilla però eficaç, descriu alguns mecanismes que alimenten l’oscil•lació històrica entre estat i mercat, i planteja la possibilitat que, en un moment donat, assolim un equilibri que ens permeti superar la cultura del risc i de la cobdícia.

Escriu l’autor neerlandès que el capitalisme te límits externs i interns. Els primers son el resultat d’un mercat incapaç de regular les externalitzacions de riscos i perjudicis del medi ambient o socials per part del capital. Les emissions de CO2 i l’escalfament global son una dimensió d’aquest problema, però la mateixa lògica alimenta també el món de les finances i les seves bombolles especulatives, l’explotació laboral o l’actual assetjament implacable al bé públic. En tots aquests casos la iniciativa del ‘capital’ per voler maximitzar el rèdit, aboca al col•lectiu humà a un risc insuportable que obliga a intervenir finalment a una ‘autoritat’.

Per altra part existeixen també límits interns que son aquells que es desprenen de la dimensió ‘racional’ a la que apel•la en nosaltres el mercat, i que ignora els nostres sentiments, inclòs el nostre sentit de justícia, la nostra motivació per a treballar o el instint de cooperació, assetjat de manera permanent per l’obsessió per la competitivitat. El capitalisme no te la capacitat d'evitar entra en col•lisió amb els seus límits interns i externs. La paradoxa resideix així en la naturalesa autodestructiva del sistema de mercat. El problema radica en el fet que ens arrossega a tots/es en la seva caiguda.

La qüestió és com induir i anticipar la transició i, més enllà, com posar fi a aquesta oscil•lació crònica entre estat i mercat per assolir un model en equilibri. La tecnologia pot permetre o no una adaptació al canvi climàtic, però és possible i fins i tot probable, que hi hagi un increment ‘no lineal’ mitjançant un escalfament sobtat, fruit de la dispersió del metà emmagatzemat sota el permafrost, o que hagi una reacció imprevista davant la injustícia global que comporti l’aparició de governs autoritaris. En l’escenari més positiu les forces socials serien capaces de frenar la carrera del capitalisme cap als seus propis límits.

Per assolir aquest objectiu son necessàries institucions democràtiques que funcionin i que donin la veu a les víctimes de la degradació social i medi ambiental, però també és imprescindible més col•laboració a nivell global. L’entorn no en sap de fronteres i una política que gravi les grans fortunes, sancioni la contaminació i eradiqui l’explotació laboral necessita d’un caràcter global si pretén ser realment efectiva i prevenir l’evasió, la deslocalització i la competència deslleial. De Grauwe compara l’esforç necessari per assolir aquest objectiu amb la tenacitat d’un Sísif i cita a Albert Camus. A mi em ve una altra imatge al cap.

Va tenir lloc a la manifestació del 18 d’abril de 2015 contra el TTIP. En un moment donat, quan emprenia la lleugera pujada que porta de Via Laietana a la Plaça Sant Jaume, en Carles Seijo, prenent impuls, saltà directament des de l’asfalt a la caixa del camió de la megafonia des de la que havia acompanyat la manifestació. Fou un salt important, insospitat, un salt que mostrava una porció desbordant de confiança en la pròpia capacitat. Aquesta és per a mi l’esperança del canvi, persones com en Carles Seijo i voluntats que ens fan volar.