El paper del treball

Si hagués de situar un únic referent per a la Unió Europea, per mi seria en Tomàs Moro. Per la naturalesa utòpica que inspira el projecte comú, però també per la seva obra central, que el 2016 complirà 500 anys i que planteja amb edificant sensatesa solucions a problemes que son de punyent actualitat. Així proposa a la seva ‘Utopia’ que la necessitat de treballar seria menor sí es produïssin bens més robustos, es limités la producció d’aquells que es poden considerar superflus i es distribuís el treball amb més equitat. Moro anticipa així en cinc segles la crítica a la cultura obsessiva del creixement i la reivindicació de la funció social del treball.

La redistribució de l’excedent de temps que genera el progrés tecnològic és, sens dubte, una de les qüestions centrals de la reflexió social europea als darrers dos segles. Qui millor recollí les seves contradiccions inherents, a part d’en Marx, va ser possiblement el seu gendre, el mestre de la ironia més cruenta, Paul Lafargue. Des de la seva cel•la a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, satiritzaba el 1880: “Treballin, treballin, proletaris, per a augmentar la riquesa social i les seves misèries individuals; treballin, treballin, perquè tornant-se més pobres, tinguin més raons per a treballar i ser miserables. Aquesta és la llei inexorable de la producció capitalista”.

La resistència a reduir el temps de treball, redistribuint-lo entre el conjunt dels treballadors i treballadores, ha estat promogut des de sempre pel capital, però ha estat també un dels factors de divisió tradicionals de la classe treballadora. L’escenari de la gran recessió i de la profunda crisi d’ocupació que travessem, ens ha mostrat fins a quin punt aquest debat és vigent i precisa de noves respostes per part del treball organitzat i també de l’esquerra transformadora. Aquest és el propòsit del magnífic i provocador llibre ‘The refusal of work’ de David Frayne, que arriba a les meves mans gràcies a l’agència literària ‘Oh!Books’.

El treball és el principal mecanisme per a distribuir la renda, aglutina una bona part del temps de vida de les persones, és, al marge de la família, el principal eix de socialització, i és també la porta a la ‘emancipació’ de les persones. Tanmateix és, en molts casos, una via homologada socialment per a la mortificació i la ruïna mental. Perquè, en relació a ‘l’alienació’ marxista, la modernització de l’economia i dels sistemes de producció no ha comportat avenços evidents. En cent anys no han disminuït substancialment les hores de feina treballades. La penositat i la precarització, lluny de desaparèixer, simplement han adoptat noves formes.

Més enllà de la seva redistribució a escala planetària mitjançant la globalització de les cadenes de producció, l’explotació laboral llueix avui nous hàbits. Amb la digitalització ha suplantat bona part del valor afegit que aportava l’ofici o professionalitat dels treballadors/es, ha augmentat les formes de monitorització i control, i ha estès, mitjançant tabletes i telèfons ‘intel•ligents’, el domini laboral. A l’alienació física s’ha de sumar ‘l’emocional’, especialment pel que fa el creixent sector ‘serveis’ al que ja no s’exigeix tan sols una ‘prestació’ física, sinó també una ‘actitud’: positiva, dinàmica, afable i sempre ‘autèntica’.

El treball ha passat de ser un imperatiu ètic al segle XVII, a un element de mobilitat social al XIX, una via de desenvolupament personal al XX i, finalment, un compromís personal amb la societat i la seva ‘competitivitat’ i ‘sostenibilitat’. Constata Frayne: “Els principals enemics de la societat ja no son les patologies estructurals de la desigualtat, de l’escassetat d’ocupació i de la minva de treballs atractius, sinó les patologies personals inherents a la així anomenada cultura de la peresa, del subsidi i de la dependència”. Amb ‘l’ocupabilitat’, fa acte de presència la responsabilitat personal en tenir o no una ocupació, i en formar part així de la ‘bona’ societat.

El premi per aquesta entrega no és una major autonomia personal. Perquè el dividend de l’augment de la productivitat no comporta més oci, sinó més consum. El capitalisme no pretén satisfer necessitats, sinó que les produeix mitjançant la mercantilització d’un nombre cada vegada major d’àmbits de la vida ‘personal’. I és que el consum satisfà en aquesta ‘era insaciable’ (Justin Lewis) tres qüestions centrals: Incrementa la sensació de dependència dels ingressos, reivindica la dedicació del treball a la producció de bens de consum i compensa la pèrdua de ‘suficiència’ dels individus a l’hora d’articular el seu temps ‘lliure’.

Suggereix Frayne que la via per a posar una mica de sensatesa en aquesta història de calamitats va en la línia de la renda mínima garantida i en la constitució d’una ‘política del temps’ (Gorz) que permeti distribuir el temps en la societat més enllà del dictat del capital. Això redundaria en més facilitats per al desenvolupament i l’autonomia personal i en la conquesta de nous espais ‘polítics’ per a la societat. La crisi per si sola no ha pogut suscitar un canvi tan substancial. Per realitzar-ho caldrà superar la ideologia de la manca d’alternatives i assumir la realitat com un espai d’intervenció i responsabilitat social que tots compartim.

Serà clau en aquesta transformació el paper dels sindicats de classe que, per la seva naturalesa i cultura d’intervenció, son els que poden dirimir el conflicte entre treball i capital. A aquest paper s’oposa la brutal ofensiva mediàtica i empresarial que intenta posar-los a la defensiva i evitar, al preu que sigui, qualsevol aliança amb l’emergent cultura de la renovació democràtica. De tots depèn que podem desarmar aquesta estratègia. Potser als 500 anys de la publicació de la ‘Utopia’ sigui el moment adequat. Al cap i a la fí, en paraules de Kathi Weeks: “La importància del pensament utòpic és la de neutralitzar el domini del present”.