Sumo Euro

David Harvey recorda a la seva ‘Breu història del neoliberalisme’ una de les crisis fiscals menys conegudes i que va tenir lloc tan sols un parell d’anys després del cop de Pinochet a Chile. Es tracta de la ciutat de Nova York que, el 1975, va haver de fer front a una situació de fallida tècnica, al negar-li una sèrie de bancs d’inversió el refinançament del deute. El New York Daily News titulà ‘Ford diu a la ciutat: More’t!’ el que dona una idea del grau de compromís del govern federal. Per la seva part el secretari del Departament del Tresor, William Simon, pronuncià el que avui sens dubte pensa un bon nombre de polítics europeus: “Els termes de qualsevol operació de rescat haurien de ser prou punitius, i tota l’experiència prou dolorosa, perquè cap ciutat, ni subdivisió política mai tingués la temptació de seguir el mateix camí”.

L’escarment, la coacció i l’amenaça formen part de la cultura neoliberal i son la seva manera natural d’assegurar-se un retorn suficient de les inversions. Si per a un lliberal clàssic, la rendibilitat va lligada al risc, i aquest comporta que de vegades s’hagin d’assumir pèrdues, pel neoliberal el risc serveix per a incrementar els beneficis, però també per a legitimar, en cas de fallida, el domini físic sobre el deutor. El deute es converteix així en un argument per a extraure matèria prima, privatitzar patrimoni públic o sotmetre en una o altra mesura a la població, mitjançant el grau de violència estructural que sembli oportú i necessari. La dimensió tan sols ‘financera’ pròpia de qualsevol transacció creditícia, es transmuta per art de màgia i converteix al creditor, en executor d’una rendició moral total i complerta.

Ho hem vist amb Grècia. Com apunta David Harvey quan diferencia entre pràctica lliberal i neoliberal, en el segon cas es procedeix ‘sense importar les conseqüències que això pugui tenir per al suport i benestar de la població local”. Es pretén que senzillament no hi hagin regles ni drets, ni garanties bàsiques. Per això el Tractat Transatlàntic entre la UE i els EEUU pretén introduir tribunals d’arbitratge privats per a evitar la jurisprudència de la Cort Superior de Justícia, o, en el cas dels programes d’austeritat imposats per la troica a la república hel•lena, s’han ignorat els pronunciament del Comitè Europeu de Drets Socials, de l’OIT o del propi Parlament Europeu. Que aquesta política li agradi a la dreta pot semblar comprensible, però no és el cas si pensem en la socialdemocràcia europea.

La votació del grup SD al informe del Parlament Europeu sobre el TTIP i les declaracions de Schulz i Gabriel sobre Grècia son, de fet, una pèssima notícia. Es pot entendre que el ministre Schäuble faci ostentació del seu pèssim sentit del humor i ridiculitzi la precarietat que pateix el poble grec, però la distància i acidesa crítica d’alguns suposats hereus de la socialdemocràcia alemanya com el president del PE o el vicecanceller alemany, resulten en sí mateixes xocants. S’entenen les crítiques a aquesta passió artillera per part d’alguns militants i càrrecs del SPD, i també que el pamflet alemany per excel•lència, l’amarillista ‘Bild’ es preguntés ¿Perquè és Gabriel més dur que la canceller? Es clar que a continuació demanava que, per una vegada, tots dos mantinguessin la seva paraula i fotessin a Grècia fora de l’Euro.

El immens Oskar Negt (vinculat al partit socialdemòcrata) descrivia fa uns anys com una perspectiva errònia de la ‘modernització’ per part de la socialdemocràcia alemanya havia “contribuït de manera significativa al llarg de les darreres dues dècades, a què la polarització, com vehicle de desenvolupament social, es fes assumible”. Primer es realitzà a escala federal amb la reforma coneguda com Hartz IV, que marginà a la part més precària de la societat, i deu anys després s’ha volgut aplicar a la UE, deixant al marge a la part més vulnerable del projecte europeu. Deixant de banda la confusió ideològica que arrancà amb la tercera via de Gerhard Schröder, és de témer que, tant en el cas del TTIP, com en el de Grècia, existeixin altres dues raons de pes que poden explicar la sorprenent deriva neoliberal del SPD.

Per un costat estaria la por a que una victòria dels arguments i de l’estratègia de Siriza afavorís a l’esquerra alemanya organitzada en ‘Die Llinke’, que recull a més algunes de les essències històriques de la pròpia socialdemocràcia alemanya. Per un altre costat estaria el càlcul geopolític segons el qual l’èxit en la negociació per part de govern de Tsipras podria desarmar els arguments de ‘necessitat’ i ‘oportunitat’ del règim d’austeritat imposat, i estendre una creixent resistència al sud europeu, que qüestionés l’obstinada actitud que manté en contra de qualsevol criteri racional o constructiu la gran coalició a Alemanya.

Això suposa una mala notícia. Perquè el SPD és sens dubte necessari, o fins i tot clau per a articular un canvi de profunditat en Europa. En el nostre cas i en el curt termini, s’haurà de veure quina part del PSOE i del PSC s’inclina davant les directrius centreeuropees, o s’atreveix a apuntar un perfil propi en línia amb les recents experiències de confluència. El vot dels diputats i diputades socialistes al Europarlament en relació al TTIP resultà en aquest sentit exasperant.