El principi Alemanya

El passat 3 de juliol mentre la ciutadania grega s’ofegava a Atenes davant la falta de liquiditat, a Berlín es celebrava un acte solemne. La gran llibreria Dussmann, situada a l’elegant Friedrichstrasse, acollia la prominència social i política de la capital al voltant de la presentació d’un llibre de títol explícit: “El principi Alemanya’. És aquesta una obra coral de gairebé 500 pàgines a la que 178 polítics, periodistes i figures destacades de l’esport i la cultura celebren l’èxit del seu país, no com a fruit de la casualitat, sinó d’uns principis tan sòlids com autòctons. L’edició corre a càrrec de Wolfgang Clement, ex socialdemòcrata i lliberal, i membre destacat de consells d’administració d’empreses financeres, elèctriques, de treball temporal, consorcis mediàtics i president de la ‘Iniciativa Nova Economia Social de Mercat’.

Aquest lobby finançat per la gran patronal metal•lúrgica alemanya inverteix, des de l’any 2000 prop de 7 milions d’euros anuals amb tal de promoure la seva particular visió del món. El seu ideari exposat al seu web i inspirador de la publicació presentada a Dussmann pel vicecanceller 'socialdemòcrata' Sigmar Gabriel, és el de reduir l’estat a les seves competències bàsiques, disposar l’ordre econòmic i social de manera competitiva i reforçar el principi de ‘no hi ha millor ajut que aquell que es presta un a sí mateix”. Amb aquests antecedents, el ‘Principi Alemanya’, que mostra fins a quin punt l'hegemonia que es pretén imposar a Europa és de caire neoliberal, no podia ser altra cosa que un cant embafador a les excel•lències del passat i un avís davant les amenaces que pengen sobre el benestar i progrés en el futur immediat: “la burocràcia, la regulació, la ingerència estatal i la redistribució”.

Una visita al web d’INSM i un cop d’ull al llibre permeten fer-se una idea de conjunt de qui està portant les regnes a Europa, i perquè la Unió Europea s’ha convertit, no tant en un projecte de futur, sinó en una ratonera de la que no sembla haver-hi cap altra sortida que la devaluació social i la competència a la baixa. També permet entendre perquè Wolfgang Schäuble i alguns diputats díscols del CDU es senten ja prou segurs per a portar-li la contrària fins i tot a la tot poderosa canceller Merkel i potser es vegin temptats, tard o d'hora, a prendre la iniciativa. En cap altre lloc es reflexa millor el grau de autocomplaença i d’arrogància al que ha arribat el capital financer i industrial alemany que en la supèrbia i cinisme que inspiren l’actitud del seu ministre de finances.

La negociació amb Grècia mostra, tant en la forma com en el contingut, que l’objectiu ja no és el d’assolir o no resultats, sinó el de deixar ben clar qui mana. Tal i com ho descrivia fa ben poc un periodista alemany, la violació maratoniana a la que fou sotmès l’executiu grec a Brussel•les no aportà res de bo. L’asserviment de la voluntat i de les raons presentades per l’equip de Siriza posà punt i final a 70 anys de diplomàcia europea i altera les regles del joc introduint amenaces que, com l’expulsió de l’Euro, son contràries al Tractat i a la pròpia llei alemanya (així el Partit Verd). El programa imposat resulta inviable i inversemblant i les maneres i temps concedits al govern grec per ratificar-ho son els que es concedeixen a un país rendit incondicionalment.

Quan una economia pròspera com l’alemanya no ha aconseguit reduir ni un sol euro del seu deute de 2 bilions, com ho ha de fer un país ferit de mort i al que se l’exigeix ofegar encara més el consum i augmentar la penúria d’una població espremuda fins a qualsevol límit. Així l’objectiu de la negociació no podia ser cap altre que el d’evitar l’extensió i el contagi d’una actitud reivindicativa i democràtica que pretén fonamentar decisions existencials en l'expressió de la voluntat popular. El intent per part de la delegació alemanya de traslladar el fons de privatitzacions grec al paradís fiscal de Luxemburg, evidencia maneres que son pròpies del tracte d'un estat colonial amb un protectorat al que vol limitar l'autonomia política per a poder-li controlar millor els recursos i finances.

Per a entendre-ho tot millor convé revisar la tèrbola història de la indústria alemanya en els seus galanteigs i col•laboracions amb el feixisme i recórrer a alguns dels seus autors de referència. Sens dubte un d’ells és Franz Oppenheimer que escrivia: “L’estat... és una institució social, forçada per un grup victoriós de homes sobre un grup derrotat, amb el únic propòsit de regular el domini del grup dels vencedors sobre aquell dels vençuts i de resguardar-se contra la rebel•lió interior i l’atac des de l’exterior. Teleològicament, aquesta dominació no te altre propòsit que l’explotació econòmica dels vençuts per part dels vencedors”.

Amb aquesta imatge de l’estat que ens temem inspira no tan sols als padrins i patrons de la ‘Nova Iniciativa’ alemanya, sinó també a la gran coalició, potser millor ni preguntar-se quina idea tindran de la Unió Europea. El periodista alemany Wofgang Münchau recollia la frustració d’un bon nombre d’alemanys, recordant que l’actitud del seu govern lluny d'impulsar Europa cap a la democràcia, el progrés i el benestar, la retorna a l’entramat de poder que patí a finals del segle XIX i principis del XX. Com llavors no és del tot improbable que “El principi Alemanya’ acabi per convertir-se, per tercera vegada, en el més semblant a 'l'Ocàs d’Europa’.