Felicitat

Del filòsof polític Thomas Jefferson hi ha poques coses que no ens sorprenguin. La seva defensa de l’ eliminació del deute públic, la denúncia dels bancs, per ell més perillosos que un exèrcit en la reserva, o el fet que declarés la caducitat de tota constitució, perquè no hi pot existir una llei perpètua, el mostren com un demòcrata amb fonament. L’únic president dels Estats Units que, tot i servir dos mandats, mai va voler vetar cap resolució proposada pel congrés, obtingué l’encàrrec de redactar la Declaració de la Independència amb poc més de 20 anys. En el text va establir tres drets inalienables connaturals a l’ésser humà, pels que hauria de vetllar qualsevol govern: la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. El debat sobre la font que inspirà aquest conegut enunciat habitualment recorre a John Locke, tot i que en el cas del filòsof britànic, el tercer dels drets, el de la recerca de la felicitat, és, en el text original, el dret a la propietat. Quina diferència! Quan s’especula sobre el que tindria Jefferson en el seu cap quan va substituir la propietat per la ‘recerca de la felicitat’, s’addueix la seva joventut, però es recorda també que al llarg de tota la seva vida es declarà epicuri.

Per desgràcia l’epicureisme i la recerca de la felicitat tenen ben poc a veure amb la política, com a mínim amb l’actual. Però si tornem al segle XIX, veurem que també en el cas d’un altre gran filòsof polític, Karl Marx, Epicur juga un paper que no és menor. Protagonitza fins i tot la seva tesi doctoral, terminada el 1841, on s’estableixen les diferències entre dos filòsofs: el de Samos i Demòcrit. Del primer Marx destaca que defensa el món sensible com un fenomen objectiu, i que per tant, en clau decimonònica, davant l’idealisme que planteja una realitat independent del món natural, Epicur estableix la materialitat com únic criteri. Però si amb allò material n’hi ha prou per a ser feliç no és rellevant, perquè la felicitat va associada per a Marx amb l’acció, això és, l’activitat productiva, sempre i quan aquesta es desenvolupi en llibertat. En un món en el que les relacions de producció alienen a l’home tant de l’activitat com del producte del seu treball, la felicitat és un ben escàs. Si la 5ª esmena converteix el dret a la recerca de la felicitat, en dret a la propietat, l’epicureisme marxista, si hagués existit, potser l’hagués convertit en dret a la propietat sobre el propi treball.

Potser tot això sembli excessivament complex. Però en un moment en el que s’estén com la sarna la consigna utilitarista de que no hi ha esquerra ni dreta, convé recordar que a més de la vida i de la llibertat hi ha un tercer dret en discòrdia i que és aquest el que marca la diferència entre un model i un altre de societat. Avui, sotmesos al idealisme del mercat (com a corrector, regulador, limitador), es la propietat i el seu principal sacrament, el consum, els que marquen el discurs hegemònic. La felicitat es planteja així com la consecució d’un estatus, una experiència individual associada al poder i al gaudiment, que es posseeix amb respecte als demés. El preu de la felicitat dels uns acaba essent així, irremediablement, la fatalitat dels altres. Perquè la felicitat no s’articula ja des de l’emancipació, això és, l’autonomia o la realització de la persona, sinó des d’una propietat que, de manera inevitable, comporta una estratègia de dominació. Així si la riquesa dels uns és la pobresa dels altres, i la llibertat dels que posseeixen determina la precarietat i la dependència dels que no tenen res, la malentesa felicitat dels uns comporta la desgràcia de tots els demés.

Aquesta és en essència la diferència entre l’esquerra i la dreta: Que la felicitat i la realització personal siguin fruït de la propietat o es fonamentin en el treball i l’emancipació humana. Sembla un despropòsit que hi hagi qui vulgui negar aquesta dicotomia bàsica, quan sembla evident que avui l’ofensiva en pro de la precarització, la privatització i la desregulació ens fa cada vegada més dependents a la major part de la població. La nostra autonomia es trenca quan es retalla la sanitat pública, quan es treuen recursos per a l’educació i la universitat, quan es porten les pensions al límit de la supervivència, quan es flexibilitza la contractació i es converteix l’ocupació en el més semblant a un favor personal. Aquesta és la lògica de la dreta. Posseir l’espai dels demés. L’espai públic i col•lectiu, el dels drets i dels recursos compartits. El de les matèries primes, i així estendre la dependència i el control sobre els demés. Hi ha qui pensa que així s’arriba a ser feliç. Des de l’esquerra tan sols podem concebre aquesta felicitat des de l’emancipació personal i humana. I per això no hi ha centre que valgui. La única centralitat que importa és la del treball.