Els '300'

Això dels 300 espartans que van fer front al immens exèrcit d’en Xerxes I te delicte. Al marge de l’èpica de l’enfrontament del reduït contingent grec capitanejat per Leonidas, lluitant a mort contra les nodrides hosts del rei persa, existeix el dubte sobre el sentit d’un sacrifici tan elevat. La degolladissa que va tenir lloc a l’estret congost de les Termopiles ha passat a la història com un exemple de resistència i d’audàcia sense límits. Tanmateix el coratge dels guerrers que, protegits pels seus grans escuts, resistiren 3 dies les onades de pedra, ferro i foc que els llançava el rei aquemènida, distreu d’un fet que no deixa de ser insignificant: el del tipus de societat al que protegien. Sabem que el poble que vivia a Lacònia era auster no tan sols en l’ús de les paraules (d’ací ve allò de lacònic), sinó en cadascun dels aspectes de la convivència. A Esparta no havia lloc pels febles. Els nens que sobrevivien a la tria inicial i no eren tirats al barranc als peus del mont Taigeto, eren separats dels pares amb 7 anys per a ser sotmesos a una instrucció de fort caràcter militar. La gana, el fred i el càstig corporal havien de forjar el caràcter despietat i intrèpid que es suposava havia de caracteritzar a tots els homoioi, això és, la classe dominant.

La societat espartana era fortament jeràrquica i era una minoria privilegiada la que ocupava tots els càrrecs públics i tenia les terres. La manufactura i el treball agrari eren considerats tasques denigrants que es deixaven en mans dels periecs i dels ilotes, que no gaudien de cap dret polític. Al marge de la condició sempre delicada que acompanya a l’esclavitud, en el cas d’Esparta els servents havien de viure fins i tot amb la por de ser sorpresos per algun guerrer entossudit amb coronar amb èxit la seva prova de maduresa, que consistia en asfixiar fins a la mort a algun ilota desprevingut, això sí, sense ser mai descobert. La societat que tot i el seu caràcter hel•lenístic hauria fet les delícies de la canceller de ferro, no era per tant un lloc massa confortable i suposem que quan el poble veia marxar als guerrers cap a alguna guerra llunyana, no serien pocs els que els hi desitjarien la sort d’una mort ‘heroica’. Sembla doncs probable que en el cas dels ‘300’ espartans, es confon el gimnàs amb el magnesi, això és, la lluita per conservar la pròpia identitat, amb el valor que te aquesta identitat. Sens dubte resulta patriòtic defensar fins a la mort un règim injust i criminal, però què és la pàtria, sinó una exacerbació simbòlica que mai accepta la responsabilitat sobre el be comú.

Sense deixar de banda l’èpica, aquests dies celebrem també la lluita d’uns altres ‘300’. Els seus cascos quan tenien la sort de disposar-ne d’un, no brillaven tant com els dels espartans, i després de la feina, en comptes d’un rastre de sang, la seva pell mostrava una fina pel•lícula d’oli de màquina. Els 300 obrers que s’enfrontaren al teatret annex a l’església de San Medir a les forces del franquisme, també van posar en perill les seves vides, tot i que no fos per defensar una pàtria injusta, sinó per fer valer els seus drets i dignificar amb la seva lluita la societat en la que vivien. L’assemblea fundacional de CCOO de Catalunya fa ara 50 anys, posà els fonaments d’un projecte que ha fet molt per la igualtat, la justícia i la cohesió social. Les primeres reivindicacions que es van defensar amb la voluntat d’estendre la lluita obrera i per a dotar-la de més estabilitat i continuïtat van ser només quatre: Es demanava un salari mínim de 200 pessetes, una escala salarial mòbil, això és, el manteniment de la capacitat adquisitiva dels salaris davant la inflació, el dret de vaga i la llibertat sindical. Quatre reivindicacions que avui, amb 300 sindicalistes encausats, una brutal deflació salarial i una ofensiva en tota regla contra drets tan fonamentals com el de vaga, segueix estant de plena actualitat.

Que l’ofensiva contra les conquestes de la lluita obrera sigui avui tan vigent com fa 50 anys enrere no fa sinó demostrar que, com deia un altre grec: ‘La guerra és el pare de totes les coses’. I si això potser no és del tot cert per a les guerres territorials, si ho és per al conflicte que enfronta treball i capital. Aquí no valen els descansos del guerrer ni tampoc cap conquesta és perpètua. Tan sols s’hi val la lluita per estendre la consciència i per fer prevaldre la democràcia com a principal garantia d’equilibri econòmic i social. Quan avui comptabilitzem 107.000 famílies sense cap ingrés, prop de 700.000 persones desocupades i Catalunya es presenta com un dels països amb més desigualtat a nivell europeu, sembla evident que la lluita dels nostres ‘300’ segueix essent necessària i vigent. Després de San Medir, CCOO de Catalunya es constituí com a sindicat nacional i de classe. Nacional perquè si be la lluita ha d’emergir del barri i de la fàbrica, precisava d’un marc sociopolític en el que poder-se articular. Aquesta és per a nosaltres la centralitat de la lluita nacional. Perquè no existeix per als treballadors i per a les treballadores cap altra pàtria que la que li donen els seus drets, ni cap altre patrimoni que la democràcia i la justícia social.