Valor industrial

La política actual comporta un grau cada vegada més acusat de contradiccions. Un dels aspectes que més mal fa, és comprovar el poc respecte que molts responsable polítics mostren pel que concerneix la indústria. Sembla inconcebible, però un nombre creixent de decisors polítics en tenen prou amb el discurs de l’emprenedoria y dels sectors emergents, mentre el futur industrial el deixen abandonat donat el caràcter ‘incontrolable’ de la globalització. Davant aquesta posició de risc convé recordar els orígens del ‘relativisme’ industrial tal i com emergí en l’estratègia neoliberal que encapçalà Margaret Thatcher a la dècada dels anys vuitanta. Hi dóna peu la lectura de ‘Chavs. La demonització de la classe obrera’, una excel•lent i refrescant anàlisi d’Owen Jones, un jove activista i escriptor britànic, que denuncia en ell l’estigmatització de la classe treballadora en la nostra societat actual. Com recorda Jones, quan la líder tory arribà al poder el 1979, la seva posició era la d’un Partit Conservador que, ja tres anys abans, havia fet professió de fe: “No és l’existència de classes el que amenaça la unitat de la nació, sinó l’existència del sentiment de classe”. Aquest és el credo des del que, al llarg dels següents 10 anys, el govern de Margaret Thatcher lliuraria una lluita de classes radical contra el sindicats i que utilitzà, com una de les seves principals estratègies, la desindustrialització.

Quan la dama de ferro menys siderúrgica de la història arribà al 10 de Downing Street, es trobà una forta divisió del moviment sindical i del laborisme fruït de la dura confrontació que s’havia escenificat al llarg del que s’havia batejat com ‘Hivern del descontent’ (78/79). Thatcher va saber aprofitar aquesta situació i amb el recolzament sempre sol•lícit de la premsa sensacionalista, sembrà la discòrdia i promogué amb força el desprestigi sindical. Els missatges sobre ‘piquets agressius’, sobre ‘sindicats que mantenen segrestat e país’ es van combinar amb les imatges de escombraries podrint-se als carrera i fantasies sobre cadàvers sense enterrar. Al mateix temps, el govern tory introduïa noves lleis que facilitaven l’acomiadament de vaguistes, reduïen la indemnització per acomiadament o revocaven les garanties que impedien als tribunals confiscar fons sindicals o imposar enormes multes a les centrals. Aquesta ofensiva thatcherista que pillà desprevinguts als sindicats, fou acompanyada pel que seria el gran catalitzador de les contrareformes laborals i sindicals: Un augment de l’atur que va arribar a afectar a 4 milions de treballadors/es i que posà contar les cordes com mai abans a la classe treballadora britànica.

Tanmateix la política de ma dura en el teixit industrial i empresarial es va demostrar com perfectament compatible amb una creixent deixadesa en la política monetària i fiscal. El problema de l’excessiu crèdit que havia heretat el govern Thatcher, va ser empitjorat mercé a tota una sèrie de decisions econòmiques completament errònies que van disparar el preu de la lliura als mercats estrangers i van augmentar fins prop del 20% els interessos bancaris. El resultat fou una pèrdua de competitivitat de la producció industrial britànica a nivell global, i dificultats inabordables per a la indústria manufacturera, que es va veure abocada amb una intensitat brutal, fins llavor desconeguda, al tancament de centres de producció i de treball. En opinió de la primera ministra i del seu cercle d’acòlits, les finances i els serveis eren el futur mentre que això de produir coses, pertanyia ja al passat. A ningú li estranyarà que poc després es baixés la pressió fiscal sobre la renda i el capital des del 83 i 98 al 40% en el seu tipus màxim i es compensés aquesta rebaixa fiscal dels impostos directes amb una pujada important del IVA.

La sistemàtica destrucció de la indústria devastà comunitats senceres i estengué l’atur, la pobresa i la conflictivitat per tot el Regne Unit. La delinqüència augmentà fins a extrems insospitats i, al desaparèixer l’ocupació industrial per als joves no qualificats, s’introduí el problema de la drogoaddicció en les comunitats depauperades. El neoliberalisme de Margaret Thatcher havia enfonsat els principals sindicats, amb una pèrdua d’afiliació i de cobertura de la negociació col•lectiva sense precedents, però al mateix temps havia arrossegat amb al consciència, la força i la solidaritat d’una classe treballadora que, juntament amb la indústria, havia perdut el seu principal mitjà d’existència. A l’hora de recollir els cendres i poc després de la desaparició de la funesta dama de ferro, no passà molt temps fins que aparegué un jove laborista que tot i presentar algunes reformes per contrarestar la involució Thatcherista, es preà ben aviat que les lleis sindicals al Regne Unit continuarien essent les ‘mes restrictives’ d’Occident. Com s’ha pogut veure, més d’un fragment d’aquest relat és extrapolable al moment actual. Mal que ens pesi això ens ha d’ajudar a entendre que també avui el valor que aporta la indústria a les nostres societats no tan sols és un valor econòmic, sinó un valor polític que és clau innegociable per al nostre progrés democràtic i social.