K de Krisi

Si el món s’hagués de dividir en dues meitats, personalment preferiria diferenciar entre els que intenten simplificar-ho tot, i els que accepten les coses en tota la seva complexitat. Els primers tendeixen a voler arrossegar als demés al seu reduccionisme, mentre que els segons son conscients que per a poder entendre les coses, cal quelcom més que gregarisme i complicitat. Ho hem vist amb la crisi de Crimea a la que han estat molts els que han intentat portar l’aigua al seu molí, o, dit d’una altra manera, la tinta a la seva rotativa. Els paral•lelismes s’han acarnissat especialment amb els països que comencen per K, com si els hi hagués assaltat una pandèmia política a les petites nacions sense estat que tenen la mala sort d’incloure al seu primer fonema el que es coneix com ‘consonant oclusiva velar sorda’. I és que amb aquest nom ja ens podíem témer el pitjor. I si no que s’ho preguntin als paisans de Kosovo o de Kurdistan que arrel del drama de Crimea, han vist regirades les seves històries recents... Com si un procés d’autodeterminació tingués alguna cosa a veure amb un procés d’annexió! També pel que fa la història els cronistes i redactors han establert edificants paral•lelismes ja sigui amb la primera guerra mundial (al cap i a la fi compleix el seu primer centenari), amb la guerra freda (sempre associada a tot allò que afecti Rússia) o, el que sembla més ajustat, amb la guerra que confrontà, al 1848, al Zar Nicolás I amb mig món. En aquesta cerimònia de la confusió la part més dolenta se la porten com sempre els més petits. I és una llàstima perquè el que ha succeït a Crimea permet distingir una perillosa dinàmica que te ben poc a veure amb l’autodeterminació, però molt amb la lògica de l’estat nació, o, inclús, el que seria encara pitjor, amb una certa reminiscència de cort imperial.

En la cascada de tòpics que s’ha deslligat i que inclou clàssics com la lluita per la llibertat o l’antagonisme est-oest, es poden distingir dues posicions enfrontades. Segons diuen alguns analistes, a Ucraïna s’ha fet palesa la lluita entre els defensors dels valors moderns europeus i aquells que defensen els rancis valors nacionals russos. Per a d’altres, el poder l’han pres a Kiev els nacionalistes i feixistes que ara, amb el suport europeu, amenacen no tan sols una part important de la ciutadania sinó també dels interessos geopolítics i econòmics russos. Aquesta confrontació que ha encès un debat fictici, simbòlic i vacu, ha permès amagar un dels motius probablement més evidents de la revolta. Si bé és inqüestionable que al bàndol ‘europeu’ s’hi van sumar als defensors de l’acord amb la UE, forces de caire ultranacionalista que tenen ben poc a veure amb la defensa de la democràcia o del pluralisme, també ho és que hi havia una majoria que compartia la crítica i l’odi cap a una oligarquia que ha estat sacsejant Ucraïna sense el més mínim pudor els darrers anys. Sembla probable així que la reacció desproporcionada de Putin no es correspondria tant amb la dimensió ‘nacional’ del problema, com amb la urgència per eliminar el potencial de contagi que podés saltar des del Maidan cap a qualsevol altra plaça russa on també existeixi un potencial de rebel•lió davant l’espoli social. Apel•lant a la naturalesa ‘nacional’ del conflicte, Putin aconsegueix a més de cohesionar les pròpies files, erigir-se en una sort d’heroi nacional i convertir al mateix temps la tensió geopolític en llavor de quelcom semblant a un renaixement imperial. Tot i que sigui al preu de saltar-se el Memoràndum de Budapest de 1994 i d’introduir una tensió a l’àrea que angoixa a la ciutadania des de Bielorússia fins al Kazajistan.

Tanmateix el més curiós i inquietant de tot el procés no ha estat la reacció de Putin, al cap i a la fi exagerada però previsible, sinó la de la Unió Europea amb una primera i tímida incursió en la fatxenderia il•lustrada i internacional. El que s’ha posat en escena a la Ucraïna suposa un salt qualitatiu que queda recollit a la perfecció en una columna publicada la setmana passada a ‘Die Zeit’ sota el títol pompós de ‘Orgullós de ser Europeu’. Així podem llegir: ‘En el conflicte per Ucraïna la UE es descobreix com a potència. L’enfrontament amb l’élite del Kremlin mostra la força d’Europa i relativitza les querelles de la crisi europea. Ara a la UE tan sols li manca tenir consciència de sí mateixa’. L’entusiasme forçat, gairebé patètic que inspira aquest article, mostra la facilitat amb la que alguns podrien utilitzar aquesta crisi, també a Europa, per cohesionar les files i distreure l’atenció, a l’antesala de les eleccions al Parlament Europeu, dels problemes que comporta la pèssima gestió de la crisi econòmica. Tan sols cal veure el resultat recent de les eleccions municipals franceses per a entendre fins a quin punt la lògica d’estat que inspira la governança europea ha sembrat la malvolença, el despit i la desafecció. Aquest pas suposaria la deriva cap a un discurs ‘imperial’, amb tot el que te de foc d’artifici i de fàbrica de fum. Quelcom totalment aliè al projecte europeu i que suposaria una renúncia seriosa a la vocació essencialment pacifista i democràtica que l’inspira. Plantejar el conflicte amb Rússia com un procés de retroalimentació que pot dotar el projecte europeu d’autoestima, és una imprudència colossal. Europa, Ucraïna i Rússia no precisen de més conflictes ni de més orgull nacional, sinó que tenen necessitat de processos democràtics que legitimin les decisions i aportin pau i cohesió social. No calen ni els tancs dels uns, ni tampoc la diplomàcia invasiva i oportunista dels que creuen encarnar l’Europa del futur.